aguirre.cat

no us perdeu el darrer eix d'Idea Girona!

2011-02-15T00:10:00.001+01:00

en marxa el Seminari de Dret Local 2010/2011

2010-10-05T11:51:00.012+02:00

El proper 22 d’octubre iniciem el Seminari de Dret Local 2010/2011. L'objectiu principal del mateix és dotar als seus participants d'una formació continuada en matèria jurídica des de la vessant dels ens locals. Amb aquesta voluntat el Seminari de Dret Local no només s'adreça als secretaris i a d'altres funcionaris de les administracions locals, sinó també als advocats i d'altres operadors jurídics, que estiguin interessants en participar d'una formació continuada d'excel·lència que compti amb la participació dels millors especialistes en dret administratiu de tot l'estat espanyol.

En les vuit jornades del Seminari, que tindrà lloc un divendres al mes en el Centre Cultural de Caixa Girona Fontana d'Or, hi participaran magistrats i catedràtics de dret administratiu que oferiran ponències sobre diferents aspectes d'actualitat en relació al dret local. Sobre el contingut concret del Seminari, organitzat conjuntament per la Universitat de Girona, la Diputació de Girona, l'Escola d'Administració Pública de Catalunya i la Fundació Caixa de Girona, es pot veure el programa annex a aquest correu.

Així mateix, és important destacar que la participació a 6 de les 8 jornades donarà lloc a un Curs d'Especialització en Dret Local per la Fundació UdG: Innovació i Formació, així com a crèdits de lliure elecció.

Les inscripcions al Seminari es poden realitzar online, a través del web de la Fundació Universitat de Girona, o bé de forma presencial a la pròpia Fundació Universitat de Girona. El preu de les mateixes és de 350 euros pel conjunt de les vuit jornades, o de 60 euros per qualsevol de les jornades de forma individual. Per més informació es pot trucar al 972.21.02.99 o bé sol·licitar-la a través del correu electrònic info.fundacioif@udg.es o de la web www.fundacioudg.org.

les fotos de la manifestació de l'Onze a Girona: "Som una nació. Nosaltres decidim"

2010-09-12T01:31:00.005+02:00

Les fotos de la manifestació de l'Onze de setembre a Girona
"Som una nació. Nosaltres decidim"

les fotos de la manifestació del 10-J: Som una Nació. Nosaltres decidim!

2010-07-16T13:38:00.003+02:00

Les fotos de la manifestació del 10-J a Barcelona: Som una Nació. Nosaltres decidim!

la gravetat de la sentència filtrada i el silenci dels mitjans

2010-07-03T22:13:00.009+02:00

Tot i que des d'ahir al matí es pot consultar, en l'edició paper del Periódico, un extracte de l'esborrany final de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'estatut, en què es destaquen els articles suprimits i els fonaments jurídics amb què els magistrats reiterpreten l'Estatut.

Tot i que l'esmentat esborrany, de 247 pàgines, es pot consultar des de fa més de 24 hores de forma integra a la web de el Periódico.

Tot i el contingut gravíssim d'aquesta sentència que qüestiona aspectes bàsics, no només del nou Estatut -com per exemple el blindatge competencial, la justícia, les vegueries o la Llei de consultes-, sinó també altres avanços nacionals fonamentals dels darrers 30 anys d'autogovern com per exemple la immersió lingüística a les nostres escoles o el propi model de normalització lingüística del nostre país.

A aquesta hora de la nit del dissabte cap mitjà de comunicació -més enllà del Periódico- s'ha fet ressò de la gravetat del moment. A diferència del que va succeir pocs minuts després de conèixer la resolució judicial el dilluns passat, amb la conseqüent cadena d'interpretacions de tots els mitjans, al llarg de les darreres hores són molt poques i curtes les referències al document filtrat als mitjans de comunicació de tot tipus.

El motiu d'aquest silenci és perquè segons la Presidenta del TC, María Emilia Casas, l'esborrany filtrat només és "una versió inicial de la ponència" presentada al ple del Tribunal el 28 de juny i en què es basa la sentència, i que està "encara pendent de firma i notificació".

Ara bé, que sigui una versió inicial no vol dir que la versió definitiva sigui més benevolent, doncs des del meu punt de vista la versió definitiva de la resolució judicial fins i tot pot ser molt més greu. Com exemple de la meva afirmació us proposo una comparativa de la resolució oficial publicada a la web del Tribunal Constitucional amb la part resolutiva del document filtrat pel Periódico a través d'aquest document comparatiu.

Com observareu, la versió definitiva no només contempla el 98% del text filtrat -deixant de banda aspectes estilístics o purament formals-, sinó que hi afegeix altres aspectes com les referencies interpretatives dels conceptes “nació” i “nacionalitat” del preàmbul o la declaració d'insconstitucionalitat de l'article 218.2 de l'Estatut (en relació als tributs dels ens locals), per citar dos exemples.

Us proposo dedicar una estona a llegir el text de l'esborrany i després ho podeu valorar vosaltres mateixos.

Girona, la primera capital independentista

2010-05-03T10:14:00.002+02:00

Faltaven pocs minuts per les onze de la nit del diumenge 25 d'abril de 2010 quan la Junta Electoral de Girona Decideix, conformada per Carles Mascort, Benet Salellas, Manel Mir, Marian Ribas i Carles Monguilod, llegien els resultats definitius de la Consulta sobre la independència de Catalunya que s'havia celebrat a Girona durant tota la jornada. Pràcticament, 17.000 gironins havien exercit el seu dret a vot, el 21,4% del cens de la Consulta, i d'aquests el 95,81% ho havia fet a favor de la llibertat del seu poble.

L'Auditori Josep Viader ple de gom a gom de periodistes, voluntaris i curiosos explotava d'alegria. Era el punt i final a un procés iniciat fa més de mig any per tres entitats de la nostra ciutat compromeses amb l'alliberament nacional del seu país –l'ADAC, l'Òmnium i el Casal Independentista el Forn– i recolzat en tot moment per tres organitzacions polítiques –CDC, Esquerra i la CUP– que han treballat amb elles colze a colze durant tots aquests mesos.

El camí fins el 25A no ha sigut senzill. Les diferents cultures organitzatives de les entitats i els partits, així com els pocs recursos amb què comptava l'organització, no han sigut excusa per aconseguir la més àmplia mobilització de la societat civil gironina de tota la democràcia. Superant amb més de tres punts la mitjana nacional de participació a la Consulta, i en pràcticament tretze punts l'altra capital de demarcació que havia organitzat la consulta la mateixa jornada.

Segurament, algú afirmarà que tot plegat no significa res, que és pura ficció, o fins i tot teatre –com afirmava un col·lega fa uns dies en un intens debat celebrat a St. Narcís–. S'equivoquen. Al llarg dels darrers mesos, els que hem seguit de prop l'evolució de la Consulta –amb els seus alts i baixos– hem pogut constatar que alguna cosa s'està movent a Girona i al país.

La gent farta d'estatuts retallats, tribunals caducats i polítics que no entenen que el futur de Catalunya ja no passa per l'encaix amb Espanya sinó amb Europa, ha sortit al carrer per pronunciar-se amb l'arma més potent de totes: les urnes.

Els 16.055 vots a favor de la independència del país demostren que hem fet història. Sobretot si ho comparem amb els resultats de les darreres eleccions municipals a la ciutat de Girona on el PSC va obtenir 11.279; CiU 7.111; ERC 4.167; ICV 3.511; PP 2.892; i la CUP 916. La independència no només és la primera opció política de la ciutat, sinó que junts hem convertit Girona en la capital del Dret a Decidir, en la primera capital independentista del país!

Girona Decideix i els més de 400 voluntaris que en el seu temps lliure han col·laborat en l'organització de la Consulta ens han donat a tots un exemple impecable de civisme i compromís amb la seva ciutat i el seu país.

Ara toca als partits polítics agafar el testimoni d'aquest procés. Aquests setmanes, els companys de Convergència, Esquerra i la CUP hem après que quan treballem units per una causa comuna podem aconseguir les fites que ens proposem. Però la història, en breu, ens tornarà a posar a prova amb l'esperada sentència involucionista del Tribunal Constitucional.

És per això que ara més que mai és necessari que treballem per articular una resposta conjunta que ens permeti superar l'actual marc juridicopolític en què ens volen encabir i els demostrem un cop més, com deia Martí i Pol, que tot està per fer i tot és possible.

Article publicat al Punt el dilluns 3 de maig de 2010

campanya conjunta CiU-Esquerra pel Sí a la consulta del 25A a Girona

2010-04-12T13:57:00.001+02:00

vilaweb TV: el 25-A arrenca amb força a Girona

2010-04-12T10:58:00.005+02:00

Vilaweb TV: La campanya del 25-A arrenca amb força a Girona

L'Auditori del Palau de Congressos de Girona fou ahir l'escenari de l'acte central de començament de campanya de les consultes del 25-A, que s'acabà amb l'actuació de la Companyia Elèctrica Dharma.

Girona Decideix! El 25A vota!

2010-04-06T12:32:00.001+02:00

ACTE NACIONAL D’INICI DE CAMPANYA

Consultes populars sobre la independència. El 25A, VOTA!

Diumenge 11 d’abril a les 12h

Auditori-Palau de Congressos de Girona

Parlaments

Actuació de la Companyia Elèctrica Dharma

Ho organitzen: Girona Decideix, Salt Decideix, Sarrià de Ter Decideix i les comissions organitzadores de la consulta a Aiguaviva, Fornells de la Selva, Quart i Vilablareix

nevada al Barri Vell de Girona

2010-03-08T19:38:00.001+01:00

Fotos de la nevada del dilluns 8 de març al Barri Vell de Girona

rodalies, un primer pas

2009-12-31T02:45:00.027+01:00

Avui el Diari Oficial de la Generalitat i el Butlletí Oficial de l'Estat publiquen de forma conjunta el Reial Decret 2034/2009, de 30 de desembre, sobre traspàs a la Generalitat de Catalunya de les funcions de l'Administració General de l'Estat corresponents al servei de transport de viatgers per ferrocarril de rodalies. El Reial Decret és el darrer tràmit per fer efectiu el traspàs del servei de rodalies demà 1 de gener, després que aquest el dimarts es signés en el marc de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat i avui rebés la llum verda en el darrer Consell de Ministres de l'any.

L'acord de traspàs és fruit d'una llarga negociació del Govern de la Generalitat amb l'Estat en els darrers anys i no només és el més important des de l'aprovació de l'Estatut sinó també de la darrera dècada o més concretament des del traspàs de Trànsit a la Generalitat l'any 1998 -conseqüència del pacte del Majestic entre el PP i CiU de l'any 1996-. La dilació de la negociació, en aquest cas, és degut al fet que el Govern condicionés el traspàs a la redacció i aprovació del Pla de Rodalies de Barcelona 2008-2015 que preveu invertir 4.000 milions en 6 anys per millorar la xarxa i ha de servir per posar fi als dèficits històrics que sofreix aquesta infraestructura.

L'històric acord permetrà a la Generalitat gestionar des de la proximitat i millorar un servei utilitzat per més de 170 milions de passatgers l’any. A partir del pròxim 1 de gener, la Generalitat decidirà horaris, tarifes, freqüències, i inspeccionarà, regularà, planificarà i coordinarà els serveis i les activitats de Rodalies Renfe a Catalunya. Però el més important, a partir d'aquest divendres la Generalitat té l'oportunitat de demostrar que la gestió des de la proximitat és un element essencial per millorar la vida de les persones i en definitiva recuperar la confiança dels ciutadans en una infraestructura vital per la mobilitat de més mig país.

S'ha de dir que aquest traspàs només és la primera peça del desenvolupament de les previsions de l'Estatut d'autonomia de Catalunya i dels seus articles 169 i 140, pel que fa a les infraestructures ferroviàries. Resta pendent l'acord sobre el traspàs del servei de Regionals (previst en el Pacte Nacional d'Infraestructures pel 2012) i un cop executades les inversions de l'Estat, a la xarxa de rodalies, el traspàs del conjunt de la xarxa (estacions, vies i andanes). Al llarg dels propers mesos Esquerra vetllarà perquè aquest nous acords puguin ser una realitat, i crear així un autèntic sistema ferroviari català que integri el conjunt d'aquestes infraesctructures a casa nostra.

Mentrestant, i per tal de garantir la continuïtat i la normalitat del servei, a partir de demà la Generalitat se subroga al contracte-programa entre l’Estat i Renfe vigent fins al desembre de 2010 i en negocia un de nou 2011-2015. Al llarg d'aquest proper any la Generalitat negociarà el futur contracte–programa que serà vigent com a molt tard l'1 de gener de 2012. S'ha de dir que la Generalitat podrà formalitzar aquest nou contracte amb qualsevol empresa del sector, doncs des d'aquest proper 2010 es liberalitza el sector del ferrocarrils i es trenca el monopoli que Renfe tenia del mateix.

Probablement el nou traspàs no comportarà cap revolució immediata el servei de rodalies, però esperem que gradualment es comenci a notar la nova gestió. Entre les primeres mesures, per exemple, es traslladarà a Barcelona el centre d'atenció telefònica (actualment situat a Sevilla) vinculant-lo al 012, o s'actualitzarà la web de Renfe amb l'enllaç amb la web de la Generalitat.

Esperem que Renfe també aprofiti l'ocasió per millorar la utilització del català en l'atenció al públic i en el conjunt del servei. Doncs amb el traspàs del servei a la Generalitat l'empresa espanyola està jurídicament obligada a utilitzar el català, en totes les serves relacions internes i externes, d'acord amb el que es disposa a la L lei de política lingüística i més concretament en els seus articles 9 i 30. Tindrem ocasió de comprovar-ho.

defensant la necessitat d’una Llei d’ordenació del litoral català en dos nous articles científics

2009-11-28T18:41:00.024+01:00

En poques setmanes de diferència han sortit editades dues publicacions col·lectives en les que he participat com a autor. La primera d’elles és l’obra Estudios sobre la Ordenación, planificación y gestión del litoral (edita: Fundación Pedro Barrié de la Maza) dirigida pel professor de la Universidad de A Coruña Javier Sanz i Director del Obervatorio del Litoral. Es tracta d’un llibre elaborat des d’una perspectiva multidisciplinar en què s’aborden les iniciatives internacionals, estatals i europees en ordenació, i planificació i gestió del litoral. El meu article, titulat “La ordenación, planificación y gestión del litoral en Catalunya: el Plan Estratégico para la Gestión Integrada de las Zonas Costeras en Catalunya” analitza la transposició a Catalunya de la Recomanació 2002/413/CE del Parlament Europeu i del Consell sobre gestió integrada del litoral i més concretament les polítiques desenvolupades pel govern de la Generalitat de Catalunya en ordenació del litoral, parant una especial atenció als Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner impulsats des del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. L’obra va ser presentada en el Seminario Internacional sobre Gobernanza del Litoral, que va tenir lloc A Coruña el passat 8 de Octubre de 2009 i en què vaig participar com a convidat.

La segona de les publicacions col·lectives és la monografia editada per la Revista Aragonesa de Administracion Pública que, sota el títol Agua, territorio, cambio climático y D erecho Administrativo (edita: Revista Aragonesa de Administración Pública), agrupa el conjunt de ponències i comunicacions que van tenir lloc en el XVII Congreso Ítalo-E spañol de P rofesores de Derecho Administrativo a Saragossa entre els dies 23 a 25 d’octubre de l’any 2008. La comunicació que hi vaig presentar, i que ara s’ha publicat en forma d’article, porta per títol “El Nuevo Régimen Jurídico del Litoral Español” i estudia el nou marc competencial en ordenació del litoral sorgit dels nous estatuts d’autonomia en el conjunt de l’Estat espanyol i més concretament les noves transferències de competències en ordenació i gestió del litoral a Catalunya: el Reial decret 1404/2007, de 29 d'octubre, sobre traspàs de funcions i serveis de l'Administració de l'Estat a la Generalitat de Catalunya en matèria d'ordenació i gestió del litoral (autoritzacions i instal·lacions marítimes); i el Reial decret 1387/2008, d'1 d'agost, sobre ampliació de funcions i serveis traspassats a la Generalitat de Catalunya pel Reial decret 1404/2007, de 29 d'octubre, en matèria d'ordenació i gestió del litoral.

En els dos articles defenso la premissa que ja apuntava en la meva primera monografia L’ordenació del litoral català: els Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner (edita: Editorial Atelier) i que serveix per fonamentar la tesi doctoral en què estic treballant: la necessitat d’una Llei d’ordenació del litoral català que reguli el conjunt de polítiques sectorials en aquest espai del nostre territori i doni coherència al nou marc competencial. Només a través d’una llei catalana d’ordenació del nostre espai litoral podrem evitar noves invasions competencials per part de l’Estat així com garantir més eficientment la protecció de les nostres costes.

jornada sobre l'ordenació de la Costa Brava en el Seminari de Dret Local

2009-11-15T20:10:00.005+01:00

Diari de Girona 14 de setembre de 2009, portada i article sobre la Jornada de la Costa Brava en el marc del Seminari de Dret Local:

proclamació d'en Joan Puigcercós a la Vall de Núria

2009-10-17T22:10:00.001+02:00

Proclamació d'en Joan Puigcercós com a presidenciable d'Esquerra Republicana de Catalunya a la Generalitat de Catalunya

Vall de Núria, 17 d'octubre de 2009

els últims testimonis de la barbàrie

2009-09-16T13:01:00.002+02:00

Contraportada del Punt diari del dimecres 16 de setembre de 2009

espanya té por de la democràcia

2009-09-09T10:51:00.004+02:00

Llegeixo perplex els arguments utilitzats per l'advocat de l'Estat en el recurs interposat contra l'Ajuntament d'Arenys de Munt per haver autoritzat una entitat privada a utilitzar un espai públic per realitzar-hi una consulta popular. Segons l'advocat, el simple fet que un grup de ciutadans d'Arenys hagi decidit preguntar als seus veïns si prefereix tenir un estat propi o continuar formant part del territori de l'Estat «va en evidente menoscabo del interés general de todos los ciudadanos» –espanyols, és clar– i «podría suponer un ejemplo en el que apoyarse otros municipios o administraciones para vulnerar el ordenamiento jurídico [...] pudiendo dar lugar a un claro efecto multiplicador de dichas conductas antijurídicas». Però no només això, sinó que també s'argüeix que l'ús i la interpretació dels resultats de la consulta podria comportar un perjudici «para la estabilidad social y política» de l'Estat.

No me'n sé avenir. Francament, s'ha preguntat l'advocat de l'Estat quin sentit té el seu recurs? No només no ha impedit la realització de la consulta per part d'una entitat privada, a la qual no és d'aplicació la legislació bàsica de l'Estat sobre els ens locals, sinó que ha aconseguit centrar l'atenció mediàtica sobre una realitat inqüestionable: més del 20% de la població de Catalunya vol la independència del seu país, i cada any que passa la xifra augmenta. Les dades no s'han extret de cap consulta ni referèndum, sinó de les enquestes realitzades periòdicament per la mateixa Generalitat de Catalunya a través del seu Centre d'Estudis d'Opinió (CEO).

S'han preguntat els representants de l'Estat si aquests estudis del CEO són contraris a l'interès general, o si l'ús i la interpretació dels seus resultats podria comportar un perjudici per a l'estabilitat social i política? Si la resposta és afirmativa, llavors per què no recorren també contra la decisió de realitzar-los i publicar-los? Si volen fins i tot els puc donar algun argument jurídic a favor, ja que des d'un punt de vista legal la competència de la Generalitat per realitzar enquestes es troba en el mateix article 122 de l'Estatut que regula les consultes populars i que condiciona el desenvolupament d'aquestes a l'autorització del govern de l'Estat. Com s'afirma en l'esmentat article 122: «Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l'establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l'acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l'àmbit de llurs competències, d'enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l'article 149.1.32 de la Constitució.» Llavors si la Generalitat no demana autorització a l'Estat per preguntar als seus ciutadans si prefereixen viure en un estat propi per què ho ha de fer una entitat privada d'un petit poble del Maresme?

Siguem realistes, els nervis els han traït, s'han equivocat. Al cap i a la fi, potser caldria que comencéssim a ser més optimistes perquè, amb la perspicàcia que demostren els responsables de l'administració estatal –que afirmen voler frenar l'independentisme–, és evident que el percentatge que abans comentàvem anirà pujant any rere any.

Si tanta por tenen del fet que els independentistes cada dia siguem més, els aconsellaria que esmercessin menys esforços a prohibir que els seus ciutadans s'expressin democràticament i bastants més a posar fi als greuges històrics, culturals, socials i econòmics que comporta a un català ser ciutadà de l'Estat espanyol.

No cal dir que des d'Esquerra a Girona animem els veïns d'Arenys de Munt a expressar-se lliurement i d'acord amb les seves conviccions polítiques el diumenge dia 13. Nosaltres hem treballat, treballem i seguirem treballant per aconseguir que d'aquí a pocs anys una majoria independentista a les institucions del nostre país faci possible celebrar un referèndum nacional sobre l'autodeterminació de Catalunya talment com ho farà el govern escocès d'Alex Salmond. El temps ens dóna la raó, i si fa pocs anys l'independentisme era vist com quelcom marginal de la política catalana, avui no només ocupem un espai central en el mapa polític català sinó que estem aconseguint que una majoria social al nostre país s'estimi més viure en un estat propi que en aquesta Espanya primitiva i polsegosa que ens ha tocat viure.

Article publicat al Punt el dimecres 9 de setembre de 2009

el valor de la feina ben feta

2009-07-25T11:01:00.012+02:00

El diumenge 12 de juliol a les tres de la tarda en Joan Puigcercós anunciava en directe per TV3, després d’un cap de setmana llarg de negociacions i d’una executiva extraordinària, el sí d’Esquerra al nou model de finançament de Catalunya. “Hem plantat cara a l’Estat i ens n’hem sortit”, afirmava Puigcercós en aquella roda de premsa.

S’aconseguien, així, els dos objectius fitxats per Esquerra en la negociació més de 3.800 milions euros de recursos i superar la mitjana de recursos de les CCAA en un 5’6%.

Era el final d’un llarg trajecte que va començar pràcticament l’endemà mateix d’haver-se aprovat l’Estatut retallat entre en Mas i ZP i que va passar per diferents etapes. Des del primer moment Esquerra havia denunciat que l’Estatut de la Moncloa limitava enormement les capacitats de Catalunya de tenir un bon finançament i impedia el Concert econòmic que defensàvem des de feina 20 anys. Tot i així Esquerra es va posar a treballar per un bon acord.

En el camí d’aquest acord van defensar i reclamar, fins aconseguir-ho, la publicació de les balances fiscals que demostraven negre sobre blanc el pèssim finançament de les institucions del país i del conjunt dels Països Catalans.

Al llarg d’aquest trajecte les coses no han sigut fàcils. El Govern de la Generalitat es trobava en una situació molt complexa per culpa de la manca de recursos, agreujada per culpa de la crisi, que impedia el desplegament real i efectiu de moltes de les seves polítiques. Molts sectors econòmics del país, i la pròpia CiU, reclamaven insistentment el final d’aquella negociació i la convocatòria d’eleccions anticipades per la conformació d’un nou govern que pogués portar amb més “fermesa” les negociacions. I fins i tot en determinats moments va semblar que el propi Zapatero volia la el fracàs d’aquella negociació del finançament i la convocatòria d’eleccions anticipades, entregant la Generalitat a Convergència a canvi d’estabilitat parlamentaria a Madrid.

Tot i això ni Esquerra ni el Govern de la Generalitat no van mai fer cap pas enrera. Ens vam mantenir ferms perquè sabíem la importància d’un bon acord pel país. De la proposta inicial d’en Solbes de 1.900 milions (que per cert superava de llarg els migrats recursos de l’anterior acord de finançament entre CiU i el PP) es va passar als 3.484 de la ministra Salgado i finalment als més de 3.800 milions, la xifra que exigia Esquerra, que es poden acabar convertint finalment en més de 4.000 milions tal com ha anunciat el conseller Castells.

Esquerra amb només els seus 21 diputats al Parlament de Catalunya, i 3 a Madrid, no només ha aconseguit el millor finançament de la història de Catalunya sinó també reduir dins a un terç el dèficit fiscal (si sumem els recursos de la disposició addicional 3era de l’Estatut) tal com vam defensar en el nostre programa electoral a les eleccions al Congrés dels Diputats del març de 2008.

Aquest nou model permetrà fer front a moltes de les necessitats més imminents que té el país, immers en una greu crisi que com sempre afecta a les classes socials més pobres. Permetrà, doncs, construir infrastructures, pagar els ajuts de la Llei de dependència, millorar l’escola pública i en definitiva continuar construint un estat propi.

Com sabeu aquesta no és la solució definitiva, perquè el nostre model és el Concert Econòmic i en darrer terme la independència del país. Però com afirma en Joan Ridao “partíem d’un Estatut que no donava més de si, però hem suplert les seves mancances amb tenecitat, perseverança i estirant del carro del Govern de Catalunya fins al darrer moment. La fermesa ha donat fruït s”

Article publicat al Diari de Girona el dissabte 25 de juliol de 2009

un pas endavant

2009-07-21T11:07:00.008+02:00

Conferència "Les claus del nou finançament" a càrrec d'en Joan Ridao, Secretari General d'Esquerra Republicana de Catalunya
(Auditori Caixa de Girona, 20 de juliol 2009)

Esquerra va donar el tret de sortida ahir a Girona de la campanya "Un pas endavant" per explicar el nou model de finançament. La campanya, que es durà a terme a tot el territori, té un triple objectiu: explicar el nou model de finançament, l'obra de govern i la feina feta per Esquerra i donar a conèixer a tot el territori el nou candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya, Joan Puigcercós.

L'encarregat d'explicar els punts principals del nou finançament va ser el secretari general d'Esquerra, Joan Ridao, que va dir que l'acord firmat és un acord polític, i que l'Estat ha adquirit el compromís econòmic que s'haurà de reflectir als pressupostos generals i l'arquitectura del model s'haurà de traslladar també al LOFCA i a la Llei de cessió de tributs. Segons Ridao, també s'explicarà que l'acord no arriba al 100% perquè en tota negociació es perd alguna ploma. Tot i això, el més fàcil era dir no per principi, com ha fet CiU, o dir sí a qualsevol preu, com han fet altres formacions. Ridao ha subratllat que "Esquerra ha fet el més difícil, dir que sí però amb condicions: 3.855 milions d'euros i el 105 del rànquing de recursos per càpita". Ridao també ha destacat que l'acord permet "passar pàgina" i "alleujar la societat catalana", estressada pel llarg debat de l'Estatut i el finançament. "La societat catalana necessita de tant en tant una victòria, i aquesta és una victòria d'Esquerra i del país, que permetrà també redimensionar la tasca del govern català i culminar el projecte d'Entesa, assolint els objectius fixats".

Neix la nova Ciutadania, el Butlletí electrònic de la Secció Local

2009-07-17T18:02:00.006+02:00

Ara fa quatre anys naixia el Butlletí d’Esquerra a Girona “Ciutadania” que recuperava una antiga capçalera d’inicis del segle XX, un diari que fou dirigit per Prudenci Bertrana, un intel·lectual compromès amb el catalanisme i el republicanisme. Al llarg d’aquest període Ciutadania ha estat el nostre canal de comunicació amb la gent de Girona.

Avui, però, els elevats costos de publicació i la necessitat de comunicar d’una forma més àgil amb el conjunt de la militància, ens plantegen la necessitat de crear un nou canal de comunicació, mantenint però els ideals de la capçalera nascuda fa més de cent anys.

Per aquest motiu us presentem la nova Ciutadania, el Butlletí electrònic de la Secció Local, que amb una periodicitat quinzenal o setmanal, en funció de l’actualitat, us informarà puntualment de tota l’activitat del partit a Girona i del Grup Municipal a l’Ajuntament.

Esperem que amb les vostres aportacions, idees i crítiques, aquesta nova eina ajudi a construir el projecte d’Esquerra a la ciutat de Girona!

idea Girona! organitza un acte amb entitats per parlar del teixit associatiu de la ciutat

2009-07-16T01:31:00.009+02:00

La xerrada-debat “El paper de les entitats en la transformació de Girona” va tenir lloc ahir dimecres 15 de juliol a les 8 del vespre. L'acte va reunir una cinquantena de persones a la Carpa del Glops del Parc de la Devesa.

Després del primer col·loqui amb en Quim Brugué, el col·lectiu Idea Girona! va organitzar un nou acte dins del seu primer eix de treball “Una ciutadania que participa i decideix”. L’acte va consistir en un col·loqui sobre el paper de les entitats en la transformació de Girona. Hi van participar entitats representatives dels diferents sectors associatius de la ciutat. Concretament van ser els següents:

ADAC (Ateneu d’Acció Cultural)
Associació d'uruguaians "El Paisito"
Associació de veïns de St. Narcís
Federació Catalana de Voluntariat Social a Girona
Colla castellera Marrecs
Inund’art
L'Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona
Associació de veïns de Sta. Eugènia
AMPA IES Sta. Eugènia
Caritas interparroquial de Girona
Òmnium Cultural Gironès

Després d'una ronda de presentació hi va haver espai per al debat. Es van proposar idees com la de reclamar més canals de participació per poder incidir en les decisions polítiques de la ciutat. Es va reivindicar els consells d'entitats com un d'aquests canals per millorar la participació. Es va reclamar el suport en la difusió a través dels mitjans de comunicació del que fan les entitats. Un altre dels punts que es va reivindicar és el reconeixement públic de la tasca que fan les entitats.

La relació amb l'administració també va ser un dels temes més debatuts. El model de finançament de les entitats i la política de suport a aquests col·lectius van ser una de les demandes plantejades.

També hi va haver espai per a l'autocrítica, quan es va constatar la dificultat de les entitats per treballar de forma col·laborativa entre elles i amb una major perspectiva que la dels propis objectius de l'entitat.

Finalment, una de les idees que van anar apareixent en les diferents intervencions va ser l'enriquiment que suposa com a experiència la participació en les entitats, i per tant es va plantejar les entitats com a font d'educació en la democràcia.

Idea Girona

La xerrada s’emmarca en un projecte emprés des de fa uns mesos per un grup de gironins amb ganes d’aportar noves idees per Girona. Es tracta de construir entre tots un projecte que no només ens permeti afrontar els reptes de futur i doni un nou impuls a la ciutat sinó que també, i potser encara més important, ens permeti recuperar la il·lusió perduda.

La iniciativa ciutadana Idea Girona! està formada per persones properes al projecte de l'esquerra nacional i té la voluntat d'aportar elements per definir un nou model de ciutat. Pretén constituir un fòrum de debat que estructuri el seu treball en cinc eixos (la construcció nacional des de l'àmbit local, la cohesió social, la sostenibilitat, l'economia local i la participació), i que elabori unes conclusions que ajudin a construir la ciutat del futur. Al finalitzar el procés s’elaborarà un document amb propostes concretes que la ciutat podria adoptar en els cinc àmbits citats.

Retransmissió per internet en directe

L’acte va ser retransmès en vídeo en directe per Internet mitjançant tecnologia mòbil. A més durant l’acte tant el Facebook, com el Twitter, com el Gmail van estar operatius per comunicar-se amb els participants a l’acte públic.

Més informació a www.ideagirona.cat

aquest és el millor aval de l'acord de finançament

2009-07-13T17:07:00.003+02:00

festa d'Esquerra del Gironès 09' a Llagostera

2009-06-28T20:26:00.001+02:00

Festa d'Esquerra del Gironès 2009 a Llagostera

xerrada d'Idea Girona! sobre participació amb en Quim Brugué

2009-06-19T01:27:00.002+02:00

Xerrada d'Idea Girona sobre participació amb en Quim Brugué a la Carpa del Glop's del Parc de la Devesa

inici de campanya Europees 2009

2009-05-22T09:44:00.001+02:00

Inici de campanya Europees 2009, al Parc de les ribes del Ter

manifestació de l'1 de maig a Girona

2009-05-01T13:57:00.001+02:00

la Marga Figueras guanya el 26è premi de periodisme Cadaqués a Carles Rahola

2009-04-26T23:43:00.007+02:00

Tal com ja va avançar el Punt i el Diari de Girona la setmana passada la Marga Figueras és la guanyadora del 26è premi Cadaqués a Carles Rahola de periodisme que anualment organitza l’Ajuntament de Cadaqués. Aquestes són les fotos de l’acte de lliurament del premi (amb una glossa de l’article a càrrec de Pilar Rahola) aquest dissabte passat a la Sala de la Societat l’Amistat de Cadaqués:

La Marga ha guanyat el premi per la publicació de l’article “L`última gent salada”, a la revista Presència el passat 28 de novembre. L'article repassa els orígens del parlar salat tot recordant que Cadaqués és la darrera població de Catalunya a on el salat es manté encara ben viu. Us l’animo a llegir.

Moltes felicitats Marga!

Us deixo amb una mica de vocabulari cadaquesenc que repassa l’article:

• Acotar: ajupir-se
• Ametlló: fruit de l’ametller
• Barria: barroer, poc acurat ni precís en fer les coses
• Bertonell: cranc gros
• Bricoc: albercoc
• Briqueti: barreja de peix petit
• Buscall: adjectiu que s’aplica a una persona en sentit despectiu
• Calistresa: fam, misèria
• Caroti: ciratge, betum per netejar les sabates
• Coua: cova
• Cori-mori: no estar gaire fi, no trobar-se bé
• Ditlló: balda petita per tancar la porta
• Escarquillat: espavilat Genari: geranio
• Iglesi: església
• Ix!: expressió que indica sorpresa
• Jonell: genoll
• Maror: onada
• Marrofi: terròs de sucre
• Nen/nena: forma de saludar els homes i les dones
• Nereta: orejeta
• Pannada: truita de Farina sense ous
• Piella: paella
• Rastell: paviment fet amb pedres de pissarra col·locades en vertical
• Redera: Carrere
• Rodolso: recés
• Taronjo: toronja
• Xindri: síndria

sant jordi 2009

2009-04-25T17:14:00.004+02:00

la parada d'Esquerra a la Plaça Catalunya de Girona

el bicing un compromís d'Esquerra amb la ciutat

2009-04-07T18:17:00.005+02:00

Aquest diumenge passat Esquerra a la ciutat de Girona defensava públicament, en un article al Diari de Girona, la mobilitat amb bicicleta i la necessitat d’impulsar la xarxa de carrils bici i un servei de lloguer de bicicletes que tingués en compte la dimensió d'Àrea urbana. La petició no era nova, Mou-te en bici l’havia defensat en una pedelada organitzada feia pocs dies, i Esquerra l’havia incorporat des de feina temps en el seu programa govern, així com en el Pla de mandat de l'Ajuntament de Girona 2007-2011.

Avui l’edició digital del Diari de Girona publica la següent notícia:

"Girona tindrà «bícing» a la tardor amb unes 160 bicicletes repartides en 14 estacions

Girona preveu implantar el 'bícing', el sistema de lloguer públic de bicicletes, a la tardor. Seran unes 160 bicicletes en unes catorze estacions repartides per la ciutat i la distància entre estacions serà d'uns dos quilòmetres de mitjana. A més, l'Ajuntament de Girona preveu convidar els municipis de Salt i Sarrià de Ter a unir-se a la iniciativa perquè el 'bícing' es pugui implantar a les tres poblacions. Girona ha rebut una subvenció de l'Institut Català d'Energia de 197.266,88 euros que fa possible que finalment aquest any puguin fer la inversió de mig milió d'euros per implantar el 'bícing'."

moure’s en bici per Girona

2009-04-05T17:41:00.004+02:00

Aquests dies hem tingut noticia de la reobertura d’un tema vell i recorrent a la ciutat de Girona: la mobilitat en bicicleta. El motiu és que l’Àrea de mobilitat de l’Ajuntament de Girona ha confirmat públicament que de moment no impulsarà el servei de lloguer de bicicletes, conegut com a bicing, per manca de recursos. Segons se’ns ha informat, el cost de cada una de les 160 bibicletes que requeriria aquest servei és d’uns 3.000 euros, i sense una subvenció aquesta despesa és inassumible per a l’Ajuntament. En aquest context, el col·lectiu Mou-te en bici -una entitat que exemplifica la bona salut de la societat organitzada de la nostra ciutat- s’ha mobilitzat per demanar que s’impulsi aquest projecte que fomentaria l’ús de la bicicleta.

No obstant això el bicing, necessari o no –des d’Esquerra sempre l’hem defensat- només és la punta de l’iceberg de la mobilitat a Girona, un dels mals endèmics més importants de la nostra ciutat. Ja l’any 1998 el consistori municipal va definir una la Xarxa bàsica de carrils bici, que preveia uns 20 km de carrils bici. Han passat més de 10 anys i a dia d’avui, segons es pot constatar en la documentació sobre el Pla de Mobilitat de Girona que s’està redactant des de fa anys –i que periòdicament, en premsa, s’anuncia la imminència de la seva presentació, sense gaire pudor pel gran retard d’aquest Pla que no acaba d’arribar- no se n’ha executat ni un 50%. Fins i tot aquest mateix document reconeix que “els itineraris actuals no constitueixen una xarxa de carrils bici pròpiament dita”. Potser ens hem de plantejar, per tant, quina és la problemàtica de fons: la inacció envers aquest mitjà de transport saludable, ràpid i sostenible, la bicicleta.

Cal compatibilitzar els milers de desplaçaments motoritzats que es produeixen diàriament a Girona amb la seguretat dels 6.000 desplaçaments que s’hi fan amb bicicleta. Cal que, d’una vegada, s’impulsi la xarxa de carrils bici de la ciutat. I evidentment, també cal discutir com es pot implementar un servei de lloguer, tenint en compte els seus costos, si el bicing no va acompanyat d’una reformulació de la mobilitat a Girona. Allò realment prioritari, per als ciclistes i per a la seguretat de tots, és la consolidació d’aquesta xarxa, en la línia del treball que Esquerra ha impulsat des de les seves responsabilitats de govern en les diferents institucions. Serveix com a exemple la inauguració aquest dissabte passat del carril bici entre Salt i Girona, l’únic construït a la ciutat en els darrers anys, que s’ha impulsat des del Consorci de Vies Verdes de la Diputació de Girona i s’ha finançat fonamentalment gràcies al Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya.

Finalment, a vegades anar tard també té avantatges. Actualment no s’entendria que la definició del model de mobilitat acabés als límits del nostre terme municipal: és necessari que tant els futurs carrils bici com el servei de bicing es pensin des de l’òptica d’àrea urbana, i amb la complicitat i implicació no només de Salt sinó també de Sarrià, Vilablareix, Quart, o St. Julià de Ramis i Medinyà. Probablement encara hi som a temps, i ara tenim els instruments legals per fer-ho –el Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Girona, que es troba en fase d’informació pública, i el recentment creat Consorci de Transport Públic de l’Àrea de Girona que comença a caminar- i només falta posar-hi la voluntat política. A Esquerra a la ciutat de Girona som uns quants que vivim habitualment i en primera persona els problemes de la mobilitat en bicicleta a la ciutat; i si vam donar tanta importància a la mobilitat al llarg de la passada campanya electoral és perquè aquest tema no és menor: ens preocupa i estem absolutament d’acord que necessita un gir. Amb el nostre suport ja hi podeu comptar.

(article publicat al Diari de Girona el diumenge 5 d'abril de 2009)

idea Girona!

2009-03-15T10:37:00.004+01:00

[Idea: concepció que hom es proposa de realitzar, pla, propòsit, intenció]

Avui fa setanta anys un literat, intel·lectual i historiador i, per sobre de tot això, una persona compromesa amb els valors catalanistes i republicans, era afusellat per la “justícia” franquista. Carles Rahola no milità en cap partit però el seu ideari cívic i polític que havia immortalitzat al Breviari de Ciutadania, publicat l’any 1933- exercia més lideratge llavors que moltes organitzacions en l’actualitat. Carles Rahola era idealista, estava compromès amb el país i el seu futur i fou per això –per “ser un dels més destacats separatistes de Girona” o per “incitar a les masses a prolongar la seva resistència enfront els franquistes”- que féu aquesta fi. És de tota justícia que tal i com es va fer l’any 1976, avui se’l torni a recordar amb tota la solemnitat que es mereix. Però també creiem que seria absurd enaltir l’intel·lectual sense parar compte a les idees que constituïen la seva essència. Què se n’ha fet de la Girona dels valors republicans que tant proclamava? Quines reflexions faria avui sobre la marxa de la ciutadania i la política actual, setanta anys després i al cap de més de trenta de la democràcia que a ell li fou negada?

Girona ha viscut aquestes tres darreres dècades, amb encerts i errors, com un dels períodes més brillants de la seva història, tant des del punt de vista econòmic com cultural. Des de la reinstauració de la democràcia, l’impuls del nou consistori municipal i la creació de la Universitat de Girona han significat un revulsiu que, amb la recuperació del Barri Vell com a símbol més destacable, han capgirat aquell ambient gris i trist on la ciutat estava immersa. Aquest renaixement, evidentment, no es va fer sol: no hauria estat possible sense la concreció d'un projecte de ciutat i la il·lusió que una generació de gironins hi va dipositar.

Avui, però, ja han passat 30 anys des de llavors. La ciutat ha retrobat els colors però l’impuls ha anat perdent força amb el temps. Avui Girona continua essent un referent per a les poblacions del seu entorn, però continua vivint de la mateixa inèrcia de llavors. Ni hi ha una nova visió a llarg termini –tan sols es gestiona al dia a dia-, ni tampoc la il·lusió dels primers projectes. Bon exemple del distanciament dels gironins respecte al projecte de ciutat el trobem en la seva desafecció progressiva en la política municipal. Així, en les darreres eleccions municipals només el 51% dels gironins van anar a votar, i fins a un 4% dels que ho van fer van votar en blanc. I el que és més simptomàtic: cap de les forces polítiques fou capaç de sumar nous votants al seu projecte. Hi ha hagut, en definitiva, un trencament gradual entre els ciutadans i els seus representants que, liderats pel PSC des de fa tres dècades, han anat gestionat una ciutat sense massa problemes però alhora, sense gaire idees noves ni ambició.

Malgrat tot, ens cal un nou impuls en l’àmbit local que ens ajudi a recuperar la il·lusió. Els canvis no esperen, i en el curt i mitjà termini trobarem cruïlles que seran determinants per enfocar el futur de Girona: la seva capitalitat en un corredor logístic, les apostes comercials i econòmiques en un mercat en plena crisi, o l’absorció de la immigració en un context nacionalment no normalitzat, per enumerar-ne algunes. Quina és la fita cap on ha de caminar la nova Girona del segle XXI?

Tenim molt clar que no hi ha democràcia avançada, ni cap projecte col·lectiu, que pugui avançar sense un bon nivell d’implicació dels ciutadans. La democràcia real necessita un teixit social ben viu i organitzat, lliure i independent. És en aquest context que un grup de gent, propers al projecte de l’esquerra nacional, volem sumar esforços per idear un conjunt de propostes progressistes i socialment avançades en el si d’una nació lliure. Cal idear una ciutat que jugui un paper molt més destacat en el futur del catalanisme. També cal que ideem, des del món local, com aprofundir en la democràcia autèntica, sense dirigismes. Volem idear una ciutat capaç de generar una economia real al servei de les persones. Una ciutat mediterrània, amable, sostenible i de qualitat; on tots els seus ciutadans tinguin els mateixos drets.

Es tracta de construir entre tots un projecte que no només ens permeti afrontar els reptes de futur i doni un nou impuls a la ciutat sinó que també, i potser encara més important, ens permeti recuperar la il·lusió perduda. Cal que recuperem els valors republicans. Com deia Carles Rahola sobre la nostra ciutat "si el seu passat és gloriós, el seu present és constructiu i el seu esdevenidor és ple de prometences”

>> Uneix-te a Idea Girona!

jo, Junqueras

2009-02-15T20:56:00.005+01:00

A Catalunya i a la resta de Països Catalans cal restaurar la confiança en la política i en la noció mateixa del compromís públic. I més en temps de crisi. Ara ens calen gestos de coratge ciutadà que ajudin a reforçar la il·lusió col·lectiva. Per això és una molt bona notícia que l’Oriol Junqueras hagi decidit fer un pas endavant i opti a esdevenir, en les properes eleccions del 7 de juny, diputat del Parlament Europeu. La seva trajectòria com a historiador, professor universitari, divulgador cultural i periodista, caracteritzat de sempre per una insubornable visió social i nacional, són una carta de presentació excel·lent davant l’opinió pública.

Avui ja som una colla de generacions que, després de la transició, hem crescut amb les promeses incomplertes de caminar cap a la sobirania i el benestar. La realització com a nació plena passa per una altra forma de fer política, que miri als ulls dels problemes de la gent i que els sàpiga dir no pas allò que volen sentir sinó, sobretot, allò que han de saber. El dret a decidir i les reformes estructurals que hem d’encarar ens han de conduir cap a un altre escenari en què els catalans puguem recuperar la confiança en nosaltres mateixos. Hem de recuperar el control del nostre destí, tal com ho vam començar a fer després d’una llarga dictadura i tal com ja ho havíem fet el primer terç del segle XX. Malgrat les adversitats, el poble català ha sobreviscut com a nació, perquè la seva gent ha treballat de valent per encapçalar grans moviments transformadors, com la revolució industrial o la superació de la crisi i la inserció en el mercat europeu a finals del segle passat.

El futur que ja ha començat passa per la globalització i per treballar amb les eines necessàries per aprofitar les oportunitats de mirar-nos el món sense por, amb el convenciment que el nostre autogovern, les nostres empreses i la nostra cultura, d’arreu dels Països Catalans, tenen moltes coses a dir i a compartir amb els altres pobles i nacions d’arreu.

Europa és la gran oportunitat per mostrar-nos tal com som. Cal que la nostra veu s’hi expressi amb claredat, amb l’orgull de representar de manera desacomplexada una nació gran, amb una llengua que és la vuitena amb més parlants de la Unió Europea. Des de Ramon Llull fins a Gaudí, Dalí, Miró, Tàpies o Barceló, hem contribuït a escriure les pàgines de la història cultural d’Europa i volem reivindicar el nostre dret a construir Europa al costat dels Estats.

Europa, en la dinàmica de crisi actual, es juga tant la possibilitat d’encapçalar la societat del coneixement, per liderar la transformació i la sostenibilitat dels sistemes de producció del nou ordre internacional, com la pervivència d’un model social que garanteixi la cohesió, el benestar i la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Per superar els reptes ens cal el suport de la gent. I només amb l’aprofundiment de les llibertats democràtiques de pobles i ciutadans ens podrem identificar de veritat amb el projecte europeu. Perquè Catalunya i els Països Catalans també es construeixen des d’Europa. La tasca és certament difícil i no podrem resoldre tots els problemes, però podrem avançar si som capaços de superar l’estadi de la queixa i de la disputa partidista que ens ha dividit els darrers trenta anys, i que ha impedit assolir moltes fites que encara tenim pendents.

Avui, al poble català li calen idees clares, esforç i un esperit constructiu per unir totes les capacitats vers un projecte que desperti l’entusiasme col·lectiu. Nosaltres ens fiem de l’honestedat i la preparació de l’Oriol Junqueras. Sabem que ell reuneix les qualitats i les virtuts per encapçalar un moviment que, pas a pas, redreci la confiança i la il·lusió de tots plegats en l’anhel de ser cada cop més lliures.

(manifest de suport a l'Oriol Junqueras, per adherir-t'hi)

un pacte incomplert

2008-12-07T13:04:00.005+01:00

Aquests dies es commemora el 30è aniversari de l'aprovació de la Constitució Espanyola, una norma que segons el seu article 2 es fonamenta en la indissoluble unitat de la «nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols», i que, a priori, segons el text, reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren.

Tot i haver estudiat dret, i fins i tot ara ensenyar-ne als alumnes de la facultat, mai no he acabat d'entendre com aquesta norma, fruit d'un pacte històric entre els poders de l'administració estatal –hereva del règim franquista– i els representants d'alguns dels partits polítics democràtics –condicionats pels mateixos poders fàctics–, només serveix per garantir els drets dels primers i és utilitzada com a tallafoc permanent per evitar justament el reconeixement, el respecte i la protecció de les mal anomenades «nacionalitats», entre les quals hi ha Catalunya. D'exemples, aquests dies en tenim molts: alguns de vells i recurrents provenen de la voluntat de l'executiu estatal; uns altres, del poder legislatiu que es mou entre la inèrcia centralista del PSOE –amb el permís del PSC– i la pressió de la cara més fosca de l'Estat, representada pel PP; i fins i tot en trobem exemples en el mateix poder judicial, cosa que demostra un cop més que la Revolució Francesa i la divisió de poders mai no han sigut d'aplicació real a Espanya.

El decàleg seria llarg, i segur que el veurem ampliat en els pròxims mesos, però em voldria centrar en un tema que em sembla que il·lustra prou bé la dinàmica en què estem immersos des de fa dècades: l'endèmic mal finançament de Catalunya.

Estem farts de sentir valoracions, aproximacions, estudis i anàlisis sobre el dèficit fiscal de Catalunya, provinents d'agents públics i privats, que l'estimen en valors que superen les desenes de milers de milions d'euros. Estem també farts de veure com en aquesta matèria el conjunt de poders de l'Estat es dediquen en cos i ànima a incomplir l'Estatut i els terminis previstos per definir el seu model de finançament o la concreció de la famosa disposició addicional tercera en relació amb les inversions de l'Estat a Catalunya. Ahir l'excusa era la necessària solidaritat entre els pobles, avui el pretext és la crisi mundial, demà possiblement serà una sentència del Tribunal Constitucional que retallarà o reinterpretarà la voluntat del poble de Catalunya i les seves institucions.

Paral·lelament, aquests dies hem de veure com, tot i no existir solució possible al finançament –condemna a mort la gestió dels serveis públics del nostre país–, el govern espanyol, sota el paraigua de l'anomenat Plan español para el estímulo de la economía y el empleo, s'ha gastat des de principi d'any –sense ni planificació prèvia ni control posterior– centenars de milers de milions d'euros: 16.500 milions a través del polèmic i electoralista retorn de 400 euros a les famílies; 11.000 milions a través del fons estatal d'inversió, que envaeix novament les competències de la Generalitat; i 250.000 milions a través de mesures de suport al sistema financer que només serviran per socialitzar les pèrdues obtingudes per uns quants irresponsables que han passat els últims 10 anys especulant i obtenint beneficis en nom de les regles del mercat.

La cobertura legal d'aquest seguit de despropòsits –no corregeixen ni els problemes estructurals de la sanitat pública ni les mancances de l'escola pública ni aporten més recursos a la llei de la dependència– s'ha fet novament a l'empara de la Carta Magna i d'alguns dels seus preceptes més utilitzats, compresos tots en l'article 149.1. Article que no només serveix per definir les competències exclusives de l'Estat sinó que és utilitzat de forma sistemàtica per laminar les nostres institucions nacionals.

Un altre cop, doncs, el pacte de l'any 78 és interpretat únicament per una de les parts. No és només com diuen alguns un pacte mal tancat, o un mal pacte, és des de la perspectiva de molts un pacte incomplert de manera sistemàtica que si no aconseguim resoldre aviat, a través d'una resposta contundent del conjunt de forces polítiques catalanes, ens acabarà condemnant com a país.

(article publicat al Punt diari el diumenge 7 de desembre)

iniciem el Seminari de Dret Local 2008-2009

2008-11-06T10:27:00.003+01:00

Aquest divendres 7 de novembre iniciem com cada anys el Seminari de Dret Local 2008-2009. L'objectiu principal del mateix és dotar als seus participants d'una formació continuada en matèria jurídica des de la vessant dels ens locals. Amb aquesta voluntat el Seminari de Dret Local no només s'adreça als secretaris i a d'altres funcionaris de les administracions locals, sinó també als advocats i d'altres operadors jurídics, que estiguin interessants en participar d'una formació continuada d'excel·lència que compti amb la participació dels millors especialistes en dret administratiu de tot l'estat espanyol.

En les vuit jornades del Seminari, que tindrà lloc un divendres al mes en el Centre Cultural de Caixa Girona Fontana d'Or , hi participaran magistrats i catedràtics de dret administratiu que oferiran ponències sobre diferents aspectes d'actualitat en relació al dret local. Sobre el contingut concret del Seminari, organitzat conjuntament per la Universitat de Girona, la Diputació de Girona, l'Escola d'Administració Pública de Catalunya i la Fundació Caixa de Girona, es pot veure el programa en aquest enllaç.

La participació a 6 de les 8 jornades dona lloc a un Curs d'Especialització en Dret Local expedit per la Fundació UdG: Innovació i Formació, així com a crèdits de lliure elecció.

Les inscripcions al Seminari es poden realitzar online, a través del web de la Fundació Universitat de Girona, o bé de forma presencial a la pròpia Fundació Universitat de Girona. Per més informació es pot trucar al 972.21.02.99 o bé sol·licitar-la a través del correu electrònic info.fundacioif@udg.es

que torni a onejar l’estelada!

2008-09-09T11:28:00.008+02:00

De nou arribem a l’Onze de setembre, la commemoració de la pèrdua de les llibertats nacionals enfront d’Espanya ara fa 300 anys. Altra vegada la Diada nacional se’ns presenta amb un escenari polític complex, que pot esdevenir crític si en els propers mesos no s’aconsegueixen desencallar positivament qüestions com l’endèmic mal finançament del país o la sentència del Tribunal Constitucional que amenaça amb retallar encara més l’Estatut d’autonomia referendat pel poble de Catalunya ara fa dos anys. El país novament es veu abocat a una situació de crisi nacional –o si es vol de perplexitat, segons afirma un recent estudi de l’IEC- que exigeix de respostes polítiques i cíviques clares i contundents, i sobretot de la unitat de tots.

Aquest any, però, commemorem també el naixement ara fa 100 anys de l’estelada. La senyera independentista amb el triangle i l’estel, creada per l’activista i polític Vicenç-Albert Ballester, que simbolitza en definitiva el naixement de l’independentisme modern.

Al llarg de tot aquest temps l’independentisme, en totes les seves expressions polítiques, ha viscut períodes d’alts i baixos, passant de governar el país en temps de la república fins a ser perseguit i reprimit durant el franquisme. En les darreres dècades del segle passat, després de la recuperació de l’autogovern i de les institucions pròpies del país, el moviment independentista s’havia volgut presentar com quelcom caduc, antic i desfasat més propi dels inicis del segle XX que no pas de començaments del XXI. Els fets i la realitat, però, és tossuda i l’independentisme lluny de desaparèixer en aquests darrers anys ha augmentat la seva força, a Europa han crescut nous estats, i ERC ha aconseguit els seus millors resultats des de la república.

Ara fa tot just 10 anys hagués estat impossible que el conjunt de les forces polítiques catalanes treballessin juntes per millorar l’autogovern i el finançament de Catalunya, quan ni tant sols els dos grans partits eren capaços d’admetre aquestes necessitats. Avui això és possible gràcies a la feina i la persistència d’ERC. No només això, sinó que any rera any les enquestes reflecteixen l’augment del nombre de ciutadans que entenem que la millor relació que podríem tenir amb Espanya seria a través d’un estat propi català. Ens trobem, doncs, se’ns dubte molt més a prop de fer realitat el somni de Macià i Companys, el somni de viure en un país lliure.

Però encara queda molt de camí per córrer, com deia al principi aquest Onze de setembre se’ns presenta amb un escenari polític complicat que requereix de la unitat dels partits catalans. És necessari que l’estelada, símbol de la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya, torni a onejar com a símbol de la insurrecció de Catalunya enfront dels abusos del govern de Madrid. Només així, amb la unitat de tots els partits catalans, serem capaços de fer avançar el país cap a la independència, moment en el qual, en paraules del propi Ballester, tornaria a onejar “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!”

(article publicat al Punt diari el 9 de setembre de 2008)

col·laboració en un nou llibre, "Comentarios al régimen municipal especial de la ciudad de Barcelona"

2008-07-24T00:15:00.005+02:00

“Barcelona, capital de Catalunya, ha estat sempre un símbol de llibertat i de progrés. Ciutat de convivència, feta en la pluralitat i en la diversitat, ha projectat al món la seva capacitat d'iniciativa, la seva vocació de modernitat i el seu compromís solidari en la construcció d'un món en pau, basat en el respecte i la tolerància. Barcelona, bressol de cultures, ha estat i vol ésser un exemple en la defensa dels drets humans i dels pobles”. Aquest és el preàmbul de la Llei 22/1998 del Parlament de Catalunya, mitjançant la qual s’aprovà de la Carta municipal de Barcelona, una norma que conjuntament amb l’aprovada l’any 2006 per les Corts espanyoles defineixen el règim jurídic singular de la ciutat de Barcelona.

Pràcticament 10 anys després d’haver-se aprovat aquella norma surt publicada ara una obra col·lectiva que, dirigida pel catedràtic de la UPF el Dr. Andrés Betancor, vol ser l’anàlisi jurídic d’aquest règim singular. El dret d'una ciutat singular en la seva realitat històrica, social, econòmica i política naturalment, doncs és la capital d’un país sense estat. Un dret, per tant, que té com a repte adequar-se a aquesta realitat. Perquè com s’afirma en la descripció de l’obra aquest dret ha de ser el govern i administració d’aquesta singularitat.

El llibre que porta per títol Comentarios al régimen jurídico especial de la ciudad de Barcelona, i en el qual he fet una aportació en el capítol dedicat a urbanisme, analitza els diferents àmbits competencials del govern de la ciutat, la seva organització, i les diferències amb el règim jurídic ordinari de la resta de municipis del principat.

Una obra en definitiva que analitza el Dret de la capital del nostre país, i que ha sigut editada en castellà per l’editorial Thomson-Cívitas.

a Girona aturem el PP!

2008-03-05T21:58:00.001+01:00

www.stopPP.cat

ERC crida al vot útil contra el PP a Girona

2008-03-02T21:17:00.003+01:00

www.stoppp.cat

(per visualitzar correctament el vídeo s'ha d'utilitzar Internet Explorer o anar directament al web de TV3)

a Girona, ERC o PP?

2008-02-28T20:51:00.002+01:00

www.stopPP.cat

ERC i el PP es disputen el sisè diputat

2008-02-24T19:03:00.007+01:00

el Punt, 24 de febrer de 2008 Girona decideix: ERC o PP?

stopPP.gi

el meu primer llibre, "L'ordenació del litoral català: els plans directors urbanístics del sistema costaner"

2007-11-28T12:49:00.000+01:00

Després de dies sense penjar cap novetat al bloc avui tinc una notícia prou important per fer-ne difusió. El meu primer llibre ja ha sortit de l’impremta: “L’ordenació del litoral català: els plans directors urbanístics del sistema costaner” publicat per l’editorial Atelier i prologat pel meu mestre, director i amic el Dr. Joan M. Trayter.

El treball que vaig defensar per l’obtenció de la suficiència investigadora la passada tardor recull també el fruit de la meva recerca l’estiu de l’any 2006 a la Università degli Studi di Firenze gràcies a una beca d’investigació de l’Institut d’Estudis Autonòmics.

El motiu que em va portar a iniciar aquest estudi fou la degradació progressiva del litoral català, i sobretot l’inexplicable fet que la Llei de costes estatal, aprovada fa pràcticament 20 anys, lluny de trobar solucions a aquesta problemàtica hagi servit de catalitzador a aquest greu problema.

Amb l’aprovació dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner (PDUSC) i del nou Estatut d’autonomia Catalunya compta per primer cop a la història amb figures pròpies d’ordenació de la seva costa i amb els títols competencials suficients per poder abordar aquesta qüestió.

Pel que fa als continguts, l’obra analitza la figura dels PDUSC, normes de planejament urbanístic supramunicipal amb capacitat per classificar sòl i imposar-se jeràrquicament a la resta del planejament municipal d’acord amb el que preveu el Decret Legislatiu 1/2005, de 26 de juliol, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei d'urbanisme modificat pel Decret llei 1/2007, de 16 d’octubre, de mesures urgents en matèria urbanística. La recerca també n’estudia les seves dificultats d’aplicació: com la possible vulneració de l’autonomia municipal, les limitacions en relació a la manca d’ordenació del domini públic o la possible responsabilitat patrimonial.

Però per portar a terme aquesta investigació el llibre també analitza els models d’ordenació del litoral de la resta de comunitats autònomes, així com el model competencial de la República Italiana i les seves regioni, que al meu entendre ens poden ajudar a trobar solucions als problemes d’encaix competencial i a l’articulació de la futura Llei d’ordenació del litoral català, que espero que sigui l’objecte de la meva futura tesi doctoral.

què ha fet Esquerra en el cas de la crema de les fotos dels reis?

2007-09-26T14:31:00.000+02:00

En relació a una pregunta anònima del post anterior, i davant del desconeixement públic de l’acció d’Esquerra en relació al cas de la crema de les fotos dels reis, m’agradaria que quedessin clares les accions empreses per Esquerra des que el jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, va decidir imputar al banyolí Jaume Roura per un delicte d’injúries a la Corona el passat divendres 21 de setembre.

Divendres, 21 de setembre:

El grup municipal d’Esquerra a l’Ajuntament de Girona fa públic un comunicat de suport a Jaume Roura i de condemna d’un procés judicial que entenem que atempta contra el dret fonamental a la llibertat d’expressió.
El grup parlamentari d’Esquerra al Congrés dels Diputats presenta un projecte de llei, en què es proposa la derogació dels articles 490.3 i 491 relatius als delictes contra la corona i l'article 543 relatiu als ultratges a espanya compresos a la Llei orgànica 19/1995, de 23 de novembre, del codi penal, que són la base jurídica de les imputacions del jutge Pedraz.

Dilluns, 24 de setembre:

La secció local d’Esquerra a la ciutat de Girona davant d’un article calumniós del diari ABC titulat “Hacia una «kale borroka» catalana” –publicat el diumenge 23 de setembre-, en què es vinculava a l’independentisme gironí a les amenaces de mort rebudes per la regidora del grup popular a l’Ajuntament de Girona o s’acusava a Esquerra de fer pintades a la seu del PP de Girona, fa públic un comunicat en què denuncia la criminalització que està patint el moviment independentista a la ciutat de Girona i exigeix al diari ABC l'utilització del dret de rectificació previst legalment.

Dimarts, 25 de setembre:

El grup municipal d’Esquerra a l’Ajuntament de Banyoles presenta una moció de suport a Jaume Roura i de condemna al procés judicial a que es veu sotmès, que s’ha de votar en el Ple d’aquest pròxim dijous 27 de setembre.
El diputat d’Esquerra al Parlament de Catalunya Uriel Bertrana, acompanyat d'Hèctor López Bofill, presenten a la comissaria del Mossos d’Esquadra un escrit autoinculpatori pel qual es posen a disposició de la justícia espanyola per ser detinguts si aquesta institució insisteix amb la persecució de ciutadans catalans que fan ús de la llibertat d’expressió.

En resum, Esquerra no només ha donat suport al jove Jaume Roura davant de les imputacions injustes del jutge Pedraz per l’exercici del dret legítim a la llibertat d’expressió, sinó que està utilitzant tots els instruments al seu abast per garantir que aquest procés no vagi més enllà i que aquesta situació no es pugui tornar a repetir.

Se’ns pot acusar de moltes coses, però no pas d’haver-nos quedat de braços creuats!

comunicat del grup municipal d'Esquerra a l'Ajuntament de Girona

2007-09-24T20:37:00.000+02:00

Davant de la decisió de la fiscalia de l'Audiència Nacional de espanyola d'imputar al banyolí Jaume Roura per un delicte d'injúries a la Corona, arran de la crema de fotografies dels reis, el 13 de setembre passat a Girona, el grup municipal d'Esquerra a l'Ajuntament de Girona vol manifestar el següent:

1. Demanem el respecte per la presumpció d'innocència de l'imputat Jaume Roura, i la finalització de la criminalització al moviment independentista de la ciutat de Girona.

2. Exigim el respecte al dret fonamental a la lliberta d'expressió –i al dret a manifestar-se com expressió d'aquest- reconegut per la Constitució espanyola però també per la l'article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

3. Denunciem l'anacronisme que suposa l'existència de l'Audiència Nacional com a tribunal especial en l'actual ordenament jurídic espanyol

4. Demanem a la Fiscalia General de l'estat, i en especial al fiscal de l'Audiència Nacional, que no malbaratin els pocs recursos que té la justícia en delictes d'aquesta naturalesa i centrin els seus esforços a perseguir i combatre aquells delictes que sí que suposen un problema social greu (violència domèstica, delictes fiscals, narcotràfic, etc.)

Anunciem finalment que Esquerra, a través del grup parlamentari a les Corts espanyoles, impulsarà una proposició de llei de supressió dels articles 490.3 i 491 relatius als delictes contra la corona i l'article 543 relatiu als ultratges a espanya compresos a la Llei orgànica 19/1995, de 23 de novembre, del codi penal.

comunicat de premsa conjunt del comitè d’empresa del pdi laboral i del pdi no estabilitzat de la facultat de ciències

2007-07-18T20:45:00.001+02:00

El Comitè d’empresa del PDI laboral de la Universitat de Girona (CEPDI) i el col·lectiu de PDI no estabilitzat de la Facultat de Ciències davant de la proposta de convocatòria de places que es porta a aprovació en el Consell de Govern 7/07 d’aquest dijous 19 de juliol volem manifestar el següent:

Lamentem l’incompliment de les reiterades promeses públiques de l’equip de rectorat en matèria de política de personal, com per exemple, la no activació de la figuració del “professor ajudant” promesa durant la campanya electoral o el fet que en l’actual convocatòria de places només hi hagi una sola plaça de nova creació en dissonància amb les 35 places que fa pocs dies prometia públicament la Rectora.
Denunciem la manca de voluntat d’aquest equip de rectorat de negociar amb el CEPDI la seva política de personal d’acord amb el previst a l’Estatut dels treballadors (RDL 1/1995, de 24 de març) i al I Conveni col·lectiu del personal docent i investigador de les universitats públiques catalanes (DOGC de 14 de febrer de 2007, núm. 4821), doncs l’equip de rectorat es limita a informar-nos sistemàticament amb pocs dies d’antelació d’aquelles accions que es volen portar a aprovació al següent Consell de Govern.
Denunciem l’incompliment de la normativa laboral que obliga a la Universitat de Girona a iniciar la regularització dels anomenats “falsos associats” d’acord amb el previst a de la disposició transitòria segona del I Conveni col·lectiu del PDI de les universitats públiques catalanes o a convocar de forma ordinària els concursos de professorat associat, i no per la via d’urgència com succeeix des de fa dos anys (fet que demostra una manca absoluta de previsió en matèria de personal i molt poc respecte pels textos legals).
Denunciem la manca d’informació real del professorat laboral per conèixer les seves possibilitats de continuïtat laboral dins de la Universitat, cosa que dificulta el desenvolupament normal de la seva carrera acadèmica i professional i un greuge en comparació a qualsevol altre àmbit professional.

Davant d’aquesta política de personal erràtica i sense rumb, basada únicament i exclusivament en buscar solucions puntuals a problemes personals, demanem als membres del Consell de Govern que retirin de l’ordre del dia la present convocatòria de places i exigeixin a l’equip de rectorat la definició d’un full de ruta que, negociat amb el CEPDI, ens permeti avançar junts cap a la definició d’una política de personal transparent, honesta, i respectuosa amb els drets dels seus treballadors. En cas contrari, i davant de la gravetat de la situació, ens plantejarem emprendre mobilitzacions coincidint amb l’inici del nou curs acadèmic.

Girona, 17 de juliol de 2007

el perquè de la tempesta política d’en Vendrell, o com encobrir l’escàndol d’un conseller

2007-04-03T01:01:00.000+02:00

Si aquest fos un país normalitzat les declaracions d’en Xavier Vendrell, emmarcades en una calçotada de diumenge, no haurien hagut d’arribar mai a ser un titular de premsa, ni molt menys a convertir-se en el detonant d’una presumpta tempesta política. Quin sentit té que els mitjans públics i privats converteixin en notícia una afirmació que forma part de la declaració ideològica d’Esquerra: farem president a tot aquell que ens permeti arribar a la independència.

El fet no tindria cap sentit sinó fos perquè tot just quatre dies abans havia saltat a la llum pública la polèmica arran del projecte de construir 48 apartaments de luxe en terrenys del conseller d’Agricultura Joaquim Llena. Llena no només era conseller d’Agricultura sinó que també era el primer secretari del PSC a la federació de Lleida i regidor del municipi d'Alt Àneu al Pallars Sobirà on tenia lloc la nova promoció. Un cas realment sorprenent, digne d’una dimissió segons CiU, però que es va limitar a passar sense massa pena ni glòria a les pàgines de política de la premsa catalana.

La polèmica no va anar a més gràcies a la ràpida intervenció dels mitjans de comunicació sempre disposats a fer d’altaveu d’Esquerra si això serveix per crear polèmiques estèrils o encobrir veritats incòmodes.

Tot plegat a on ens porta, dons a la repetició del discurs amanit i tòpic de sempre: Esquerra és un partit immadur; no se’ls pot deixar governar; és el responsable de tots els mals del país i de part de l’estranger, bla, bla, bla. Mentrestant el nom del conseller d’Agricultura s’esvaïa, com per art de màgia, de la premsa i de les tertúlies radiofòniques.

Què farien els còmics sense Esquerra, es preguntava en Toni Soler en el Polònia d’aquest dijous. Però jo em pregunto que hagués passat si el conseller Llena hagués sigut d’Esquerra? Segurament llavors no hagués fet falta convertir en titular l’anècdota de les declaracions d’en Vendrell, perquè les editorials de la premsa catalana i els tertulians a sou ja haurien aconseguit la primera dimissió del govern d’Entesa.

la setmana del llibre d’Esquerra a Girona

2007-03-29T00:27:00.000+02:00

Aquesta podria ser considerada se’ns dubte la setmana del llibre d’Esquerra a Girona. Si ahir dimarts, era el Dr. Joan Ridao el que presentava a la UdG la seva tesi doctoral titulada “Les coalicions polítiques a Catalunya, 1980-2006”. Avui a les set es presentava a la Llibreria el llibre “Les dones d’Esquerra Republicana de Catalunya 1931-1939”. Però la setmana literària no finalitza aquí, sinó que aquest proper divendres 30 de març Joan Puigcercós presentarà a les set de la tarda a la Casa de Cultura el llibre, de Gisela Pairó, titulat “Corredor de fons. Retrat de Joan Puigcercós”.

Respecte el primer d’ells, el llibre del Dr. Ridao, dir que és el fruït del seu treball personal d’investigació que culminà amb l’obtenció del títol de doctor. Una obra que reflecteix la història moderna de les coalicions polítiques en el nostre país fins arribar a l’experiència del govern tripartit a la Generalitat de Catalunya. Però el treball no es limita a ser una investigació elaborada des d’una òptica merament acadèmica, com s’exigeix a tota tesi doctoral. Sinó que Ridao aprofita la seva doble condició de polític i professor -“El catedro de l’Estatut" l’anomenava Sánchez Llibre- per aportar l’experiència personal del primer govern d’esquerres en coalició al nostre país des de la recuperació de la democràcia. Experiència que com explicava ahir Ridao, i reflectia avui Albert Soler des de les pàgines del Diari de Girona, el va portar a concloure que en els governs de coalició és necessari regular el seu funcionament intern i la comunicació interna si no es vol convertir el govern en una mena de «coral polifónica».

El segon dels llibres “Les dones d’Esquerra 1931-1939” és el resultat de la recerca històrica de Dolors Ivern en relació a les dones que durant la república van ajudar a avançar en el projecte col·lectiu d’Esquerra. Com s’ha recordat en la presentació del llibre, aquest és la revisió i ampliació d’un altre d’editat l’octubre de l’any 2000. Aquesta nova versió, però, incorpora a diferència del primer llibre, el pensament polític d’aquelles dones a través de la compilació d’un conjunt de textos de pensament polític publicats en diferents mitjans durant aquells anys.

Sobre el tercer dels llibres no us puc avançar res, perquè de moment ni l’he llegit ni tampoc he assistit a la seva presentació. En tot cas si algú altre ho ha fet pot participar del concurs que l’Editorial DAU té a internet.

mirant endavant: objectiu 27 de maig

2007-03-18T23:52:00.000+01:00

Han passat cinc mesos des del meu darrer post. No es pot dir que no hagin passat coses en l’actualitat política d’aquest país en aquests darrers mesos: eleccions, nou govern, recursos contra l’Estatut, atemptats, resolucions judicials més polititzades que mai, manifestacions de la dreta més reaccionaria, etc.

En el pla personal aquests darrers cinc mesos també han estat íntimament lligats a la política, i en concret a la política municipal. Des de finals de l’any passat he entrat a formar part de l’executiva d’Esquerra a la ciutat de Girona, participant de forma activa en l’organització de la campanya electoral del proper 27 de maig.

El repte és engrescador però al mateix temps esgotador. És evident que no és el mateix fer classes o dedicar-te a escriure un treball d’investigació, que participar d’una organització política. Els grups humans són complexes i les estructures polítiques no deixen de ser, en definitiva, organitzacions humanes. Organitzacions que tenen les seves misèries i les seves virtuts, però que treballen per aconseguir un objectiu col·lectiu: tirar endavant un projecte en benefici de la gent. Projecte que en el cas d’Esquerra és la independència d’aquest país. Abans d’arribar-hi, però, és necessari treballar per la millora de les condicions de vida de la nostra gent, i això només es pot fer des de la proximitat de la política municipal.

Partint d’aquesta convicció vaig decidir d’acceptar, conjuntament amb un grup humà cohesionat i treballador, el repte d’entrar a participar de la política municipal. Al llarg dels propers mesos tindré temps d’anar parlant d’aquest grup, que combina amb encert l’experiència amb la renovació, però de moment només us els presento:

Miquel Poch, Pilar Prats, Quim Ayats, Neus Heras, Cristina Alsina (a davant), Gregori Martínez, Marta Casacuberta, Jaume Rocabert, Marta Finazzi i Albert Ruhí.

la coherència convergent: el partit per davant del país

2006-10-18T02:07:00.000+02:00

Talment com succeí en la negociació de l’Estatut, avui CiU ha tornat a fer passar els interessos de partit per davant dels interessos de país. Així, tot i que havien anunciat als quatre vents que votarien en contra dels pressupostos del 2007, per no ajustar-se "al compliment del Estatut d'autonomia de Catalunya", en el darrer moment s’han abstingut. La contraprestació a l’abstenció no és altre, segons Duran i Lleida, que el compromís “solemne” del govern de negociar les inversions a Catalunya. El problema és que si aquest compromís no es materialitza jurídicament en els pressupostos, aquesta és una frase sense cap mena de sentit, i per tant, tota negociació fora del text del pressupost és paper mullat.

El preu d’aquest gir de 180 graus, tot i el que el PSOE afirmi que és “gratis total”, pot ser molt alt. Així, aquest gir només s’entén en el marc dels compromisos del pacte Mas-ZP i l’estratègia de la sociovergència. El pressupostos i el sacrifici de les inversions promeses per l’Estat a Catalunya, talment com la negociació final de l’Estatut, són a canvi de la presidència de la Generalitat i del suport del PSC a un govern en minoria de convergència.

D’altra banda, però, la jugada també té una lectura interna en el duel Mas-Duran per liderar la coalició. L’acció de retirar l’esmena a la totalitat permet a Duran de venjar-se d’en Mas per haver-lo arraconat en la negociació de l’estatut de la Moncloa. D’aquesta manera, Duran deixa tocada de mort l’estratègia, d’en Mas-Madí, d’equidistància entre el PSOE i ERC, posicionant-se clarament a favor del primer, i de pas millora les seves expectatives d’arribar a ser Ministre.

Sigui com sigui, el que sembla clar és que altre cop CiU ha fet passar el partit per davant del país i tot plegat en menys d’un any i a 15 dies de les eleccions al Parlament de Catalunya.

ara toca tornar a pedalar!

2006-10-17T19:50:00.000+02:00

El darrer mes i mig ha sigut de boig. Acabar la meva estada de recerca a Firenze, finalitzar el treball d’investigació sobre l’ordenació del litoral que estava realitzant i defensar-lo davant del Tribunal. Per sort la feina està feta, i es pot dir que el resultat final és molt positiu: excel•lent per unanimitat.

Però ara toca tornar a pedalar, i posar-se a treballar en la campanya. És per això, que en la mesura del possible intentaré mantenir actualitzat aquest bloc per anar comentant l’actualitat política d’aquest país.

D’entrada quan torno a seguir l’actualitat política, que havia deixat un pèl aparcada, m’adono que la política catalana, de la mà dels dos grans partits, està absolutament embogida. Convergència, que partia d’una important avantatge electoral, decideix incendiar-ho tot amb un DVD més propi d’un partit desesperat per no perdre el poder –com per exemple, el PSOE del 1996 amb la campanya del dòberman- que no pas d’un partit que aspira a la presidència del govern del seu país. I el partit socialista, obsessionat per evitar els debats públics del seu fluix candidat, escalfa la precampanya amb una absurda polèmica sobre la llengua del debat.

Mentrestant el govern provisional i il•legítim repeteix l’error de la campanya del referèndum de l’Estatut i impulsa una campanya demanant el vot en clau absolutament electoralista. No només això, sinó que en el darrer consell executiu abans del començament de la campanya decideix resoldre de forma precipitada, en clau electoral, i en el pitjor estil del darrer govern pujol, sobre temes cabdals pel país: el Pla territorial d’equipaments comercials, el Pla director de l’Empordà, el finançament de les universitats públiques...

Sort que tot plegat només durarà 15 dies!

l’última guerra del president Maragall (VI): cada cop més imprevisible...

2006-09-08T00:26:00.000+02:00

L’endemà de conèixer la primera víctima col•lateral de la guerra entre el president Maragall i l’aparell del partit –materialitzada en la consellera Montserrat Tura, que no sols no serà la segona de la llista del PSC, sinó que encara s’ha de determinar en quina posició figurarà- Maragall ha tornat a sortir a la llum pública el mateix dia que signava el decret de dissolució del Parlament.

Aquest cop el format escollit pel president ha sigut una entrevista a TV3, i com ve succeint en els darrers dies, les declaracions de Maragall han tornat ha aixecar polseguera, però aquest cop no només a can PSC, sinó també a ERC.

Entre les declaracions més destacades hi figura la voluntat del president de no retirar-se de la política activa, sinó tot el contrari. Pensa crear una “fundació, corrent o grup de pensament", al marge del PSC, per “treballar en l'àmbit de les relacions entre Catalunya i Espanya, Catalunya i Europa”. El fet demostra que Maragall no pensa abandonar la seva guerra personal després de l’1-N, sinó tot en contrari, es prepara per afrontar una llarga batalla contra aquells que el van obligar a desistir.

En l’entrevista el president no s’ha limitat a parlar del seu partit i de les “fredes relacions” amb Montilla sinó que també ha fet referència a ERC, el partit que el va portar a la presidència de la Generalitat. Les paraules, però, lluny de demostrar gratitud, han servit per acusar als republicans “d’ingenuïtat i de falta d'experiència”. Té nassos que Maragall –que s’ha vist engolit per la maquinària del seu propi partit- acusi als altres “d’ingenuïtat i de falta d'experiència”. Quan recordem-ho, ha sigut ell el que –de forma absolutament ingènua- ha volgut transformar espanya en un estat federal a través d’una reforma estatutària.

En tot cas, l’entrevista demostra un cop més que Maragall cada cop és més imprevisible, i això tot just acaba de començar. Serà interessant veure com el PSC encara la campanya, amb el president del propi partit disposat a tot per evitar que es malmeti la seva obra de govern i el perfil catalanista del PSC.

amb un estat propi això no passaria: absolució encausats cas Birulés!

2006-09-07T16:14:00.000+02:00

Una llàstima això de no ser a Girona ahir. L’estada de recerca que durant tot l’estiu he estat portant a terme a la Università di Firenze em va privar de donar suport als companys –Pitu Fàbregas, Dani Cornellà, Cristian Morenilla i Eduald Masó- que ahir, de forma vergonyant, eren jutjats per haver agredit “presumptament” una ministra del govern Aznar –Anna Birulés- i a la policia que l’escoltava.

Els fets es remunten a la inauguració del curs acadèmic 2000-2001. Aquell any el rector Pep Nadal –germà del conseller Quim Nadal; del secretari per a la mobilitat Manel Nadal, i del director del Periódico Rafael Nadal- va decidir unilateralment convidar a la llavors ministra de Ciència i Tecnologia Anna Birulés a inaugurar el curs acadèmic. Eren els temps de majoria absoluta del PP, i els ànims estaven crispats: la política universitària materialitzada en la nefasta LOU, les “chapas” dels cotxes, el transvasament de l’Ebre, i l’actitud arrogant del presidente hi ajudaven.

La resposta a aquella provocació va ser immediata, la gran majoria dels col•lectius estudiantils de la UdG –entre ells les seves assemblees- van donar suport a una concentració de protesta contra la presència de la ministra popular a la UdG. La protesta no només servia per expressar el rebuig a les polítiques del PP, sinó també per denunciar que s’utilitzés un acte tan simbòlic –com la inauguració d’un curs acadèmic- per a rentar la cara al govern Aznar.

Aquell matí del 2 d’octubre es presentava calent. Però el rector, no content amb haver muntat tot aquell xou, va respondre a la concentració dels estudiants fent passar la ministra pel vell mig de la plaça fins arribar a l’entrada principal de l’església. Opció que, com reconeixia ahir mateix el caporal dels Mossos responsable de l’operatiu, va ser un greu error. No només perquè es posava en perill la seguretat de la pròpia ministra, sinó també la dels estudiants presents la concentració, que van rebre cops i empentes de la policia per aconseguir obrir pas entre la multitud.

"Els encausats podíem haver sigut qualsevol dels que érem allà, entre ells, jo mateix"

Ahir, doncs, tingué lloc el judici contra quatre dels presents en aquella concentració –tot i que els encausats podíem haver sigut qualsevol dels que érem allà, entre ells, jo mateix- . El ministeri fiscal l’única acusació present, després de que la Generalitat retirés l’acusació particular, demanava un any i mig de presó i vint caps de setmana d’internament per cadascun dels imputats acusats de voler agredir la ministra i d’haver actuat amb “finalitat de pertorbar l’ordre públic i la pau social”.

Tot plegat, com deia al principi, una vergonya, i no només perquè es tractava sense cap mena de dubte d’un judici polític, sinó també perquè es menystenia l’autonomia universitària de la UdG, volent jutjar uns fets que ja van quedar tancats fa 6 anys en un claustre extraordinari convocat per l’ocasió. Claustre, on per cert, els estudiants claustrals presents –legítims representats de tot l’estament estudiantil- vam ser durament criminalitzats per qüestionar la presència de la ministra, i l’actitud del rector, que havia permès que la Universitat fos literalment envaïda per la policia: des dels agents de paisà fins als franctiradors dels taulats, passant per un ampli desplegament d’antiavalots.

"Tot plegat una vergonya, i no només perquè es tractava sense cap mena de dubte d’un judici polític, sinó també perquè es menystenia l’autonomia universitària de la UdG"

Lamento doncs, com en Joan Puig, que ahir defensant l’autonomia universitària, juntament amb el l’exrector Joan Batlle, no hi hagués l’actual rectora Anna M. Geli. Lamento també l’actitud de la justícia, i en especial de la fiscalia, per haver tirat endavant amb un judici –que com reconeix l’editorial del Punt- no hauria d’haver arribat mai. Doncs com afirma l’Oriol Ponsatí "els acusats no haurien d’haver sigut els estudiants, sinó que “els únics que haurien d’haver comparegut com acusats són l’exrector Nadal, l’exconseller Mas-Collell i l’exministra Birulés per prevaricació i abús de poder".

l'última guerra del president Maragall (V): ell també vol un estat propi...

2006-09-04T00:07:00.000+02:00

...a veure si s'anima a dir-ho en públic!!

l’última guerra del president maragall (IV)

2006-09-03T23:16:00.000+02:00

No han passat ni 24 hores que torno ha llegir a la premsa noves adhesions a Maragall, en la guerra oberta entre el sector catalanista del PSC i l’aparell del partit. Si ahir eren mers militants els que es donaven de baixa, en desacord amb la nova línia política del partit, avui són autèntics pesos pesants del PSC els que han passat a engreixar les files del “batalló maragallista”. Concretament l’inefable Ernest Maragall –el tete- i el totpoderós exalcade de Girona, Joaquim Nadal.

L’opció triada pels il•lustres personatges, a l’hora de donar suport al president, han sigut unes declaracions –en forma d’article i entrevista, respectivament- a les edicions dominicals de la premsa. Pel que fa al germà Maragall, el suport es materialitzava a través d’un extens article al el Pais, que sota el títol El precio del éxito denunciava la “fría soledad” de Maragall davant d’un partit, el PSC, que no va oferir un suport incondicional al president, sinó tot el contrari. En relació a Nadal, afirmava -en una diplomàtica entrevista al Diari de Girona- que el president havia plantejat d’una forma molt oberta –després d’anunciar que no es tornava a presentar- l’opció d’unes primàries al partit per triar candidat.
Tot i que és cert que els dos missatges són de menor impacte polític que la baixa de militància de Diana Garrigosa o d’altres militants, no és menys cert que segur que seran polèmiques i corrosives per la imatge d’unitat interna que Montilla i Iceta intenten transmetre. Doncs les dues afirmacions no només serveixen per posicionar-se a favor del president, sinó que també ataquen directament a la línia de flotació de l’aparell de partit. Ja sigui perquè reconeixen l’abandó del partit al president durant tota la legislatura, o perquè descobreixen la negativa de l'aparell a obrir un procediment democràtic d’elecció del candidat, en contra del parer de Maragall.

Tot plegat comporta que es comenci a plantejar un futur relativament negre pel PSC, amb una guerra interna a menys de dos mesos de les eleccions. Ara toca veure -si com em preguntava ahir- el sector Montilla es limita a negar-ho tot o passa l’acció amb algun cop d’efecte.

l’última guerra del president Maragall (III)

2006-09-03T00:28:00.000+02:00

Llegeixo que la guerra del president Maragall –i família- contra l’aparell del PSC-PSOE ja té les primeres adhesions. Tal con informen diversos mitjans de comunicació, diferents antics militants del partit –que havien ostentat càrrecs públics- també han fet arribar a la direcció del PSC la seva baixa de la militància –talment com la primera dama- en desacord amb la supeditació del PSC al PSOE.

Concretament són: Joan Llenas - exregidor del PSC a l'Ajuntament de Palafrugell-; Núria Albó -exalcaldessa de la Garriga-; Francesc Viñas –excap dels socialistes de la Garriga-, i Mercè Hernández -exregidora de la mateixa localitat-. Tot i que en nombre encara són pocs, aquest és el primer símptoma clar que alguna cosa s’està començant a moure a dins del sector catalanista del PSC. Bona evidència d’aquesta afirmació és el fet que el candidat Montilla hagi hagut de desmentir-ho tot afirmant que "les coses van bé per al PSC".

Núria Albó –la militant de més pes polític que ha demanat la baixa- afirmava en unes declaracions als diari Avui que no entenia el socialisme sense el catalanisme. Si és així –i vist que de catalanisme ni queda ben poc al PSC- l’animo a militar en l’únic partit que des de l’esquerra practica polítiques catalanistes de debò, i no em refereixo a l’eco dels socialistes, sinó a Esquerra Republicana de Catalunya. Doncs fou Esquerra qui impulsà el pacte catalanista i de progrés materialitzat en el Tinell, i fou en canvi el sector més ranci del PSC-PSOE –del que Albó renega- el que s’ho carregà tot per interès de partit i de país –el seu, españa naturalment-.

l’última guerra del president Maragall (II)

2006-09-01T12:13:00.000+02:00

No han passat ni 24 hores del darrer atac del president Maragall contra l’aparell del PSC-PSOE i l’estratègia del pacte sociovergent, que torna a la càrrega. Aquest cop la següent entrega del serial presidencial ve per la via de la seva esposa, Diana Garrigosa.

Si en l’anterior post pronosticava que potser Maragall acabaria donant-se de baixa del PSC, la primera en fer aquest pas ha sigut la primera dama. Tot i que segons informa la Vanguardia aquesta decisió la va prendre Diana en el mateix moment en què el president va decidir no tornar-se a presentar, ha esperat fins avui en fer-ho públic. Els Maragall estan executant un guió perfectament planificat de desgast al candidat Montilla i a l’estratègia del PSOE. Estratègia que, segons explicava ahir el president en un article a el Periódico, passava per fer-lo fora de la Generalitat i assegurar un pacte a tots els nivells entre el PSC- PSOE i CiU –Generalitat inclosa-.

Per cert, parlant d’aquell article, si ahir m’estranyava del poc ressò que havia tingut el mateix durant tot el dia, avui tinc de rectificar. No només el País hi ha dedicat tot un article, sinó que segons sembla els afectats també s’han donat per al•ludits. Segons publica eldebat.com aquest matí, Maragall va tornar “a fer enfadar la cúpula del PSC en criticar Zapatero i el PSOE”. Tot i això la resposta d’Iceta –molt hàbilment- ha sigut tirar pilotes fora i no ha fet cap referència directe a les crítiques més corrosives del president.

La meva pregunta, però, és què pensa fer el PSC- PSOE davant de l’actitud del president? De moment fan com si sentissin ploure però si les crítiques pugen de tot –com previsiblement passarà- es veuran obligats a moure fitxa. Se’ns presenta una tardor francament interessant...

l'última guerra del president Maragall

2006-08-31T22:42:00.000+02:00

Darrerament Maragall té molt temps per escriure, dos articles a la premsa en prou feines quatre dies. El cap de setmana un article al Diari de Girona i avui mateix al Periódico. Si en el primer llançava una crítica directa al famós pacte de la moncloa ZP-Mas del 21 de gener afirmant que els avenços estatutaris no s’havien obtingut “per la via i en la forma que hauria calgut”, avui anava un pas més enllà.

En l’article d’aquest matí el president reconeix que Zapatero, fa un any, conscient de les males expectatives electorals del PSC respecte CiU, ja preveia la substitució de Maragall per Montilla. En l’afirmació s'hi entreveu -de forma implícita- que ja llavors el president espanyol tenia clara la conveniència d’un pacte entre CiU i el PSC-PSOE a tots els nivells, Generalitat inclosa. Per si la idea no havia quedat plou clara Maragall continua l’article amb aquesta afirmació "no ho oblidem (perquè la història es repeteix): González va haver de sacrificar Serra en els últims quatre anys per facilitar el pacte entre el socialisme espanyol i el nacionalisme català”.

Curiosament l’article, pel que he llegit i sentit durant tot el dia, ha passat relativament desapercebut entre els opinadors. Hi pot haver ajudat el format poc digne de l’article del president, doncs no només estava encapçalat per un títol absolutament abstracte “Clos a Indústria i la relació Catalunya-Espanya”, sinó que també es trobava partit entre dues pàgines del diari, on s’analitzava la successió al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona.

Sembla que el President Maragall no té cap intenció de sortir de Palau per la porta petita i sense fer soroll, sinó tot el contrari. Això va camí de convertir-se en un serial per fascicles –tan típics de començaments de setembre-. Sobretot si a aquests articles li sumem les darreres intervencions del President en el sentit absolutament contrari del candidat Montilla: demanant un grup propi del PSC al Congrés, o muntant la diada més reivindicativa dels darrers anys.

No m’estranyaria que el president es reservés la traca final per la campanya, donant-se de baixa com a militant del PSC o demanant directament el vot per Esquerra –ell que afirma en la intimitat ser independentista- . Doncs si alguna cosa ens ha deixat clara és que no pensa quedar-se de braços creuats veient com el fan fora de Palau i es carreguen el projecte del Tinell amb un pacte sociovergent. La guerra ha començat, i ell hi té molt poc a perdre.

estrany nomenament, estranyes amistats

2006-08-30T20:28:00.000+02:00

Dues coses m’ha sorprès de la successió de Joan Clos al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona. La primera és l’alegria amb què el Periódico titulava aquest matí que Jordi Hereu era el nou alcalde de Barcelona. Si bé és cert que és un clàssic del PSC-PSOE això de rellevar els alcaldes a mig mandat per assegurar al successor una bona projecció mediàtica de cara a les eleccions, no deixa de ser curiós que no s’esperi ni al Ple de nomenament de l’alcalde per publicar la notícia a tota pàgina.

Sembla com si l’univers socialista –i el Periódico en forma part- no tingués massa present que els alcaldes no són nomenats a dit pels aparells del partit, ni tampoc per l’alcalde sortint. Sinó que són nomenats –com exigeix la llei- pel Ple de la corporació, això és si més no el que s’ensenya a les Facultats. Aquest fet demostra una manca total de respecte no només envers als seus socis de govern, sinó també envers el conjunt de la ciutadania que previsiblement no comptava amb què una persona que figura en el número 19 en les llistes del PSC passés a ostentar les màximes responsabilitats de la ciutat.

La segona, i no pas menor de les sorpreses, són els elogis que avui he pogut llegir dels sectors més rancis de la dreta espanyola envers al candidat de CiU a l’alcaldia de Barcelona. En aquest sentit José García Domínguez, un clàssic de libertaddigital.es –el portal digital de Federico Jiménez Losantos- afirmava, en un artícle titulat Quién es Joan Clos, que Xavier Trias és “la muy presentable alternativa de CiU”. No hauria donat massa importància al fet sinó fos perquè unes hores més tard llegia un article del mític Alfredo Urdaci –publicat a PRNoticias- en què afirmava sense embuts que “Xavier Trias es un buen candidato”.

Sembla talment com si la dreta espanyola estigués preparant el terreny per un futur pacte CiU-PP a l’Ajuntament de Barcelona. Si això és cert, desmentiria la reiterada frase del Sr. Mas de “no pactarem amb el PP durant una generació”, doncs per les eleccions municipals no falta una generació, sinó en prou feines nou mesos.

agost embogit: de la crisi del Prat al ministre Clos

2006-08-29T23:16:00.000+02:00

S’ha de reconèixer que aquest mes d’agost ha sigut un mes anòmalament productiu, tan en el pla personal com en el polític. En el pla personal la meva estada de recerca a la Università di Firenze –durant tot l’estiu- m’ha permès enllestir el meu treball d’investigació sobre l’urbanisme com instrument d’ordenació del litoral, així com conèixer la ciutat i la Toscana, tota una experiència!

Però especialment productiu ha sigut el mes en el pla polític i en concret a can PSC. Com comentava en l’anterior post aquest mes ha servit per demostrar sense embuts que la feina feta durant mesos amb la reforma estatutària ha sigut del tot insuficient per fer front a les necessitats del país –de la crisi del Prat a la persistència de les llargues cues de la sanitat pública-. Però no només això, sinó que ha servit per escoltar autèntiques perles del president Maragall. Des de la famosa frase sobre la supressió de l’Estat a Catalunya, a la reivindicació del grup propi del PSC al congrés. En un moment en què el candidat Montilla camina en el sentit absolutament contrari, defensant que ha arribat l’hora d’executar polítiques concretes i deixar les reivindicacions de banda.

Sembla com si l’agost –talment com el temps- hagués embogit, i això no s’ha acabat, tot el contrari! Aquest mateix vespre s’ha anunciat –sorprenentment- que l’alcalde Clos a nou mesos de les eleccions municipals deixa l’alcaldia per passar a ser el proper Ministre d’Indústria. Tota una notícia si es té en compte la dubtosa gestió de l’alcalde aquest darrer mandat, amb el desastre que del Fòrum o la crisi del Carmel com elements centrals de la mateixa.

Es presenta un curs polític francament interessant, sobretot si tenim en compte que en nou mesos hi ha dues eleccions importantíssimes pel futur del país...

el fracàs de l’estatut

2006-08-29T22:07:00.000+02:00

Només han fet falta tres setmanes, en ple mes d’agost –el de menys activitat de tot el curs-, per demostrar que l’estatut pactat a la moncloa el passat 21 de gener es troba absolutament desfasat i superat pels esdeveniments. La simple lectura diaria de la premsa, dia si i dia també, sustenta aquesta afirmació:

Primer fou la vaga del Prat que, gràcies a la precipitació dels pactes de la moncloa, quedà fora de l’àmbit competencial de la Generalitat i ha permès al govern espanyol continuar la seva gestió interessada del primer aeroport del país. Gestió que, en comptes de servir als interessos generals de país, només serveix com a moneda de canvi pels interessos dels lobbies de poder madrilenys –sobre aquesta darrera qüestió es pot consultar aquest post de busot-.

Després vingué la crisi derivada de la nefasta política migratòria –iniciada pel govern Aznar- de portar a Barcelona part dels immigrants arribats a Canàries sense previ avís al govern de la Generalitat. El fet, a part de demostrat un menyspreu absolut per les institucions pròpies del país –i pels éssers humans que són abandonats sense recursos- serveix també per evidenciar que el retallat article 138 de l’estatut no serveix per fer front als problemes que planteja la immigració. Així, la Generalitat de Catalunya tot i que ha d’assumir –sense queixar-se- les actuacions sociosanitàries i d’orientació a aquesta gent, queda lligada de peus i mans a l’hora de regular la seva situació legal i laboral. Doncs amb l’actual redactat la regulació d'aquestes darreres competències depenen del legislador estatal.

I finalment avui mateix l’Avui publica que persisteixen les llargues llistes d’espera a la sanitat catalana –un altre dels clàssics que havia de quedar resolt amb un millor finançament- ; i que lluny de solucionar-se sembla que el problema només fa que augmentar.

Un estatut, per tant, que lluny d’assimilar Catalunya a un Estat –segons la cèlebre frase del president Maragall- no soluciona cap dels problemes quotidians del país i només serveix per hipotecar-ne el seu futur. I aquesta ja no és una afirmació exclusivament d'esquerra sinó que el propi president Pujol admetia dies enrera que et text sorgit dels pactes de la moncloa “és insuficient”.

la darrera “maragallada”: les eleccions el dimecres de Tots Sants

2006-07-12T21:34:00.000+02:00

S’acaba de saber tot just fa uns minuts ja hi ha data electoral. El TN vespre de TV3 acaba d’anunciar que el dimecres 1 de novembre és la data escollida pel President Margall per convocar les eleccions al Parlament de Catalunya. Tota una “maragallada” si es té en compte que les últimes eleccions entre setmana es remunten a l’any 1980.

L’elecció, segons les fonts citades per TV3, obeeix al fet d’intentar evitar que el pont de “la Hispanidad” caigui en plena campanya, una decisió encertada si es té en compte el que succeí durant el primer cap de setmana de campanya del referèndum, que coincidí amb un pont de tres dies i va arruïnar més d’un acte electoral. Però faltarà veure que succeeix amb el propi dia 1 que pels gironins (i d’altres afortunats), serà el final d’un pont de 5 dies...

D’altra banda, però, no deixa de ser curiós que la data electoral a les eleccions al Parlament de Catalunya quedi condicionada per una festa tan poc catalana com el Día de la Hispanidad. Potser començaria a ser hora que aprofitant l’article 170.1.l del nou estatut, que recull la competència executiva de la Generalitat a l'hora de l’elaboració del calendari de dies festius que ha de regir a tot el territori de Catalunya, algú es replantegés seriosament la celebració d’aquesta festa a casa nostra.

en nom de la “llibertat i la seguretat” el govern ZP cedeix i legalitza la piscina d’en Pedro J. tot i ser il•legal d’acord amb la Llei de Costes

2006-07-11T23:34:00.000+02:00

Aquesta tarda s’ha conegut la impresentable resolució de l’anomenat cas de la piscina de Pedro J. a través d’una resolució del Ministeri de Medi Ambient filtrada oportunament per la cadena SER. La decisió subrealista i absolutament il•legal, com espero que ho demostrin els tribunals, legalitza un complex de 350 metres quadrats construït sobre el domini públic martítim-terrestre, on s’hi ha urbanitzat un embarcador, una terrassa, un solàrium i una piscina de la qual gaudeix en exclusiva el director del Mundo.

El cas, que sorgí a la llum pública després de l’acció-denúncia protagonitza per grups ecologistes l’estiu passat i en la qual participà el diputat d’ERC Joan Puig (que es troba imputat per aquells fets), ha trigat més de dos anys a resoldre’s. Període durant el qual el Sr. Pedro J. ha seguit gaudint de la piscina, situada en la seva mansió mallorquina de Son Servera, com si res hagués succeït.

Des del punt de vista jurídic, la decisió del Ministeri, és una absoluta aberració en la qual es barregen conceptes i principis jurídics que no tenen la més mínima relació: la protecció del domini-públic, i la seguretat personal d’un individu privat. Només així el govern ha aconseguit justificar l’injustificable, que és l’ocupació d’un espai propietat de tots els ciutadans d’aquest país, carregant-se de pas, un bé tan fràgil com és el litoral.

Pels no iniciats en el camp de la protecció del domini públic marítim-terrestre és important saber que aquest espai, comprés entre el final del mar i allà on hagin arribat les ones en els majors temporals coneguts (art. 3 LC), es troba sotmès a uns importants principis garantistes que estableixen que el seu ús sigui lliure, públic i gratuït (art. 31 LC). Principis d’impossible compliment si algun desaprensiu t’hi construeix un complex lúdic d’ús exclusiu i excloent de 350 metres quadrats:

Segons el govern, però, aquest principis decauen per “l’obligació constitucional i legal de garantir la llibertat i la seguretat de les persones (...) perquè preservar la seguretat i la llibertat dels ciutadans és la primera obligació de l’Estat”. Algú em pot explicar què punyeta té a veure una piscina il•legal amb la seguretat i la llibertat?? Sembla talment com si la redacció de la Resolució Ministerial fos del propi Pedro J. “abanderat de la llibertat”, com ell mateix es defineix en les tertúlies radiofòniques de la Mañana de la COPE.

El més greu, però, no és el fet en si mateix, sinó el greu precedent que acaba d’autoritzar el govern. Per aquest regla de tres qualsevol persona rellevant d’aquesta societat (o protagonista de serials rosa) tindrà dret a un ús diferenciat dels béns públics en contraposició a la resta de mortals que serem oportunament sancionats per qualsevol acció similar.

El problema de fons segurament és la campanya de desgast i deslegitimació encapçalada per la COPE i el Mundo contra el govern ZP, que ha obligat aquest darrer a fer algun gest de bona voluntat cap al periodista. Tot i això és absolutament inexplicable la situació creada, i encara més si es té en compte que el diputat Joan Puig es troba imputat justament per denunciar aquells fets. Començaria a ser hora de que algú s’ho plantegés seriosament...

clar i català: “La reforma estatutària catalana és un nyap sense nom” (Xavier Arzalluz, expresident del PNB)

2006-07-08T23:49:00.000+02:00

L’Avui publicava aquest dissabte unes interessants declaracions de Xavier Arzalluz, expresident del PNB i autèntica bèstia negra de l’espanyolisme, que com de costum diu les coses pel seu nom. En l’entrevista l’exdirigent basc afirma, sense pèls a la llengua, que “la reforma estatutària catalana és un nyap sense nom”. Davant de la pregunta del periodista sobre per què el PNB va donar suport a l’Estatut, Arzalluz contesta que ell hauria assistit de bon gust als actes de campanya d’ERC, però no va acceptar la invitació per no contravenir l’executiva del seu partit, a diferència d’Imaz que no va dubtar en donar suport a l’estafatut de la Moncloa passant-se pel forro la decisió de l’executiva que ell mateix presideix (per cert, que l'estratègia per fer callar Arzalluz ja fou denunciada per Busot durant la campanya).

En tot cas, si algú encara es pregunta (com jo mateix) si els bascos acceptaran una reforma estatutària com a via de sortida al problema basc, l’històric dirigent basc afirma taxativament que NO. El problema basc no es resol segons Arzalluz “amb unes quantes transferències més” sinó que la sortida al conflicte passa perquè “el govern estatal reconegui que els bascos i basques som un poble amb la capacitat de decidir lliurement el nostre futur”. Resumint, segons Arzalluz “aquí, a Euskadi, hi ha molta gent que no està disposada a acceptar un frau com el que s‘ha perpetrat a Catalunya”.

Finalment, el penebista aprofita l’ocasió per denunciar que a Euskadi s’està a punt de perpretar la mateixa operació que a Catalunya, primer liquidar l’Ibarretxe (talment com el president Maragall) i posteriorment fer una coalició PSE-PNB a l’estil del futur govern sociovergent de la tardor. Sembla que la sociovergència no té fronteres...

tornen a la càrrega contra Esquerra: acusacions, enquestes i més sociovergència

2006-07-01T16:52:00.000+02:00

Sembla que la sortida d’ERC del govern i la seva posterior patacada en el referèndum no ha tranquil•litzat a l’establishment d’aquest país que s’ha marcat com a proper objectiu, després del 18-J, garantir que la força independentista no torni a trepitjar la moqueta de Palau com a mínim durant les pròximes dues dècades.

A aquesta noble croada contra ERC, que apunta en Saül Gordillo en el seu bloc, s’hi ha sumat tothom: la fiscalia acusant sense haver escoltat prèviament als hipotètics imputats; els mitjans de comunicació que van des de el Mundo de Pedro J. fins a el Periódico del PSOE; i naturalment els més interessats a sucar pa en tota aquesta història la gent de CiU. Però anem per parts que avui la premsa catalana i espanyola ve carregada de novetats.

Llegeixo al diari d’en Pedro J. que “La Fiscalía ve indicios de delito en el caso de las cartas de financiación de ERC”, curiosament es veu que aquestes afirmacions i/o difamacions s'apunten abans d’haver d’escoltat la versió d’esquerra sobre aquest assumpte, que recordem-ho sorgí oportunament en el moment en que ERC va decidir no donar suport a l’estafatut retallat de la Moncloa. I posats a parlar pel Mundo, ahir també publicava que “El Tribunal Supremo admite a trámite la querella de Pedro J. Ramírez contra el diputado Joan Puig”, querella que fou presentada després d’una acció d’un grup ecologista (en la què participà el diputat Joan Puig) per denunciar la construcció d’una piscina il•legal sobre el domini públic marítim-terrestre. Domini públic la utilització del qual (segons l’article 31.1 de la Llei 22/1988, de 4 de juliol, de costes) hauria de ser “libre, pública y gratuita”. Si l’Estat de Dret funcionés ja faria dies que l’administració estatal, única competent en matèria de domini públic marítim-terrestre, hauria d’haver enderrocat la piscina i multat al Sr. Pedro J. per aquesta ocupació il•legal, però ans al contrari els únics imputats en aquest assumpte són els que exigeixen que es respecti la llei, i en concret en Puig d’ERC.

Pel que fa a les enquestes de el Periódico del PSOE parlen per elles soles. Són un clam per la sociovergència, opció que presumptament defensa el 47% de l’electorat del PSC i més del 50% de l’electorat convergent (davant de només un 30% que s’inclina pel pacte nacional entre ERC i CiU). Tot això sumat a una hipotètica caiguda d’ERC en intenció de vot de més de quatre punts amb una pèrdua d’entre quatre i cinc escons, que segons el Periódico passen a engreixar les files soviovergents.

I en aquesta campanya d’erosió contra esquerra i faltava CiU que afirma que vol erosionar part del vot d’ERC (concretament 136.000 vots, segons l’Avui) amb l’argument que ells són els únics que poden garantir que la Generalitat no serà governada per un polític espanyol. Missatge curiós quan no paren de repetir a tort i a dret que evitaran utilitzar l’origen cordovès de Montilla en la seva campanya electoral, introduint amb aquest discurs, tot sigui dit de pas, de forma clara i nítida el missatge contrari: en Montilla no és català, i com a tal no pot governar la Generalitat.

Demà en seguirem parlant, perquè el Periódico del PSOE promet una interessant segona part del seu baròmetre d’estiu amb aquest titular: “el perfil de Montilla i les opcions d’ERC”...

homenatge d’en Fer a "la roja"…

2006-06-29T15:12:00.000+02:00

nou efecte del pacte Mas-Zapatero: en Maragall no es presentarà a la reelecció, via lliure a la sociovergència

2006-06-21T11:11:00.000+02:00

Jo ja ho deia ahir, el full de ruta dels pactes Mas-Zapatero segueix imparable i implacable, aquest cop la víctima ha sigut el propi President Maragall que contra la seva voluntat s’ha vist obligat a no presentar-se a la reelecció.

Aquest era el darrer obstacle, i el preu necessari, per aconseguir l’objectiu més preuat del regionalista Artur Mas i el PSOE: la sociovergència a la Generalitat de Catalunya.

És evident que al PSOE li interessava desactivar l’Estatut del Parlament i treure’s de sobre a Maragall i al tripartit si volia aconseguir la majoria absoluta a les properes estatals. També semblava força obvi que l’única opció possible per aconseguir aquest repte, després del repartiment de forces de les nacionals de 2003, era un pacte entre els regionalistes de CiU i el PSOE.

Partint d’aquesta premissa, i davant de la necessitat dels convergents de tornar a tocar cuixa després de tres anys a la banqueta, els pactes de la Moncloa del 21-G, apadrinats per l’establishment d’aquest país, es van centrar exclusivament en definir el full de ruta per aconseguir-ho. El preu que tingueren de pagar els convergents fou com sempre el futur del país, carregant-se les aspiracions col•lectives del poble català que representava l’Estatut del 30 de setembre. L’operació era complexa, però no impossible:

1) Pactar un estatut retallat que obligués a ERC a desmarcar-se’n: OK
2) Un cop ERC desmarcat de l’estatut, fer-lo fora del govern i carregar-se el tripartit: OK
3) Carregar-se al President Maragall (i de pas el sector catalanista del PSC): OK
4) Presentar a Montilla com a presidenciable del PSC.
5) Que els regionalistes de CiU guanyessin les eleccions nacionals de la tardor (si més no en escons).
6) Convertir a l’Artur Mas en president i a en Montilla en coseller en cap.

S’ha de reconèixer que l’aparell del PSOE treballa bé, i de moment tot bufa a favor de l’opció sociovergent. Però potser no compten amb un factor molest per més d’un: la voluntat de la gent d’aquest país, que haurà de validar tota l’operació a les urnes! En tot cas, segur que en seguirem parlant ...

segueix el full de ruta del pacte Mas-ZP, proper objectiu: la sociovergència a la Generalitat de Catalunya

2006-06-19T23:41:00.000+02:00

Primer de tot voldria adreçar les meves més sinceres excuses als mitjans d’intoxicació massiva que, tot i la meva opinió, han aconseguit el seu doble objectiu en una sola nit: aprovat l’estafatut de la moncloa amb una àmplia majoria i una gran abstenció; i desgastar ERC tot intentant obrir un estèril debat intern sobre la legitimitat de la seva direcció (que senzillament va acatar la decisió democràtica de les seves bases).

Entenc les paraules de Carod d’anit en que admetia que alguna cosa s’havia de corregir, les entenc, però no les comparteixo. No les comparteixo perquè ERC no s’ha d’avergonyir de res, és l’únic partit que ha apostat per una opció valenta, sincera i patriòtica en el tema de l’Estatut. És l’únic partit que va estar negociant fins l’últim moment, posant el país per davant del partit. Aquesta opció li comportà l’expulsió del govern tripartit, la seva opció estratègica, i la posterior criminalització de tots els seus actes. Amb la resta de partits succeí exactament el contrari, estaven massa preocupats en no perdre les cadires o en tornar-les a ocupar, per preocupar-se del futur de Catalunya dels propers 30 anys.

És per tot això que, com he dit, no comparteixo en aquest cas l’autocrítica. L’únic responsable d’aquests resultats és la bipolarització i l’espanyolització de la campanya que es venia denunciant de fa dies, juntament (no cal oblidar-ho) amb el poder dels mitjans d’intoxicació massiva.

Avui l’establishment d’aquest país ja pot descansar tranquil, els seus esforços han donat resultats: un 74% del SÍ enfront del 21% del NO amb abstenció del 50%. I el full de ruta, definit per ells mateixos en aquell famós sopar dels empresaris amb en Mas i ratificat posteriorment en la desastrosa nit del 21 de gener amb en ZP, segueix el seu camí imparable.

jo ja he votat NO

2006-06-08T14:31:00.000+02:00

Després d’un autèntic periple burocràtic per les oficines de correus he aconseguit exercir el meu dret fonamental al vot, a través de correus, i he respost a la pregunta que se’m formulava “Aproveu el projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya?” amb un clar i català NO.

S’ha de dir, que ja començava a patir per poder votar a temps, havia sol·licitat el vot per correu des de feia més d’una setmana però aquest matí encara no havia rebut la documentació per votar i el diumenge marxo cap a Florència. Després de trucar al 012 de la Generalitat de Catalunya, a la Junta electoral de zona, a la Junta electoral de província NINGÚ m’ha sabut respondre quan m’ho enviarien i tots es limitaven a passar-se la pilota dels uns cap als altres...

Desesperat, a punt de presentar una denuncia/queixa/recurs o directament una querella per vulneració del meu dret a vot he aconseguit parlar amb la gent del cens electoral que m’ha informat que la meva sol·licitud ja s’havia tramitat i que el vot m’arribaria ens els propers dies. La resposta, tot i que tranquil·litzadora, no em solucionava el problema... i és llavors quan ha sonat el timbre i un funcionari de correus m’ha entregat un sobre marró amb la documentació i les instruccions per votar. El sobre contenia tres paperetes SÍ, NO, i una darrera amb la pregunta i la resposta en BLANC.

Després de repassar ràpidament les característiques de l’estatut de la moncloa que: PERPETUA l’espoli fiscal i frena l’economia catalana i la modernització del país; ENS CONDEMNA a seguir a la cua d’Europa en benestar: en sanitat, educació, habitatge i serveis socials; ENS IMPEDEIX ser reconeguts com a nació i impulsar les postres seleccions, normalitzar la llengua catalana en tots els àmbits i tenir presència directa a la Unió Europea; NO ENS PERMET construir una democràcia avançada.

He decidit votar NO a un estafatut retallat en un 65% respecte de la proposta del Parlament de Catalunya. El meu NO és un NO a:

- Hipotecar catalunya 25 anys més.

- A deixar el país sense futur

- Al menyspreu i l’insult cap a les institucions catalanes i les seves decisions.

- A les actuals regles del “cafè per a tothom” que ens discriminen

- A les mentides i a les falses promeses

- A l’objectiu del PSOE i del PP: que és i ha estat sempre mantenir la centralització del poder a madrid.

Iberia deslocalitza els seus vols de l’aeroport del Prat, després que la gestió d’aquest quedés fora de l’estatut de la moncloa

2006-05-30T17:45:00.000+02:00

Tot i que l'any passat IBERIA va guanyar gairebé 400 milions d'euros aquest matí ha reconegut que deixarà de volar de Barcelona a destins europeus i espanyols que “presumptament” no li surten rendibles. La companyia espanyola també ha afirmat que es concentrarà en el pont aeri barcelona-madrid, cosa que no és d’estranyar si es té en compte que és el més rendible del món (gràcies en bona part al fracàs d’infrastructures com l’AVE).

Aquest pot ser, doncs, el cop de gràcia definitiu a un aeroport que encara arrossega les conseqüències d’una tercera pista mal plantejada; una mancança més que notable de vols internacionals; i una manca absoluta d’inversions en comparació, per exemple, al bilió de les antigues pessetes que havia costat la nova terminal de Barajas.

Com si els anterior motius no fossin suficients per convertir el Prat en un aeroport de provincias, IBERIA amb el vist i plau d’AENA (l’entitat pública estatal que gestiona els aeroports), ha decidit anar un pas més enllà suprimint per motius econòmics tots aquells vols que no l’uneixin amb la capital del reino, i deslocalitzant-los conseqüentment cap a Madrid.

En aquest context, si tenim en compte que IBERIA és la màxima operadora de l’aeroport del Prat, la supressió de vols no només suposarà la paràlisis inevitable de l’aeroport sinó també del creixement econòmic del país molt lligat al turisme.

L’única forma de tallar l’hemorràgia constant que pateix el Prat és cedint la gestió d’aquest a les institucions del país, tal com plantejava l’estatut del 30 de setembre. En cas contrari, tal com afirma Josep Pinyol, Catalunya haurà de continuar en les properes dècades sense vols intercontinentals i l'aeroport de Barcelona es convertirà en la sucursal de l'aeroport de Madrid, on tots els seus vols hauran d'enllaçar per tal que AENA pugui pagar les obres faraòniques de la capital del reino.

en Mas nega la sociovergència i en Duran el contradiu

2006-05-30T12:02:00.000+02:00

A CiU aquests dies estan distrets, mentre en Mas es nega a reconèixer l’evidència de que l’estatut de la moncloa porta implícit un futur pacte sociovergent per governar el proper executiu de la Generalitat de Catalunya. En Duran, que ja saliva per una futura cadira al Consejo de Ministros, afirma al Punt diari que “Tots hem tret alguna lliçó del tripartit, i hem après que una força política ha demostrat no tenir cultura de govern. I tothom sap que les decisions importants per al país requereixen el consens bàsic del PSC i de CiU.” Que tothom en tregui les conclusions que vulgui, en Ferreres ja ho ha fet:

Per cert, entre les “perles” de l’entrevista del Punt a en Duran s’hi troben les següents afirmacions que es comenten soles:

«És ERC qui ha canviat les aliances a Madrid» (... i potser vosaltres hi heu ajudat, no??)

En relació al ministre de l’Interior, i artífex de l’estatut de la moncloa, afirma que "el roce hace el cariño" i continua amb "Tots dos ens tenim apamats, ens coneixem a fons, som pragmàtics, homes de paraula" (desconeixem si en Rubalcaba pensa el mateix d’ell...)

I després de preguntar-li sobre la possibilitat d’arribar a la presidència de la Generalitat conclou amb un taxatiu “Unió té dret a aspirar a tenir un dia la presidència de la Generalitat.” (els esperen temps distrets a CiU...)

què els hi donaran als bascos?

2006-05-29T21:27:00.000+02:00

Si en Zapatero, i la resta de les patums socialistes afirmen sense complexos que l’estatut de la moncloa és el sostre màxim al qual pot aspirar Catalunya i la resta d’autonomies, algú s’ha preguntat què els hi donaran als bascos d’aquí un any i mig??

Sembla obvi que a aquestes alçades de la pel•lícula la gent de l’esquerra abertzale no es conformarà amb que Euskadi sigui definida com a una “presumpta nació” en el preàmbul del seu estatut; amb la submissió del seu concert econòmic a les disposicions de la LOFCA; o amb un simple augment del sostre competencial que no els atribueixi ni la gestió del seus aeroports.

Però si les anterior afirmacions semblen tan obvies com es pot afirmar lliurament que l’estatut de la moncloa és el màxim sostre al qual pot aspirar qualsevol comunitat autònoma en el sí de l’estat espanyol?

Una de dues: o Euskadi no és una comunitat autònoma, sinó una Nació sense complexos; o Catalunya és una comunitat autònoma de segona (com per exemple Múrcia).

La resposta a aquesta pregunta la descobrirem els propers mesos, però mentrestant us aconsello la lectura del següent post de NO a l’estatutet: Ens volen lligar abans de parlar amb Euskadi

l’estatut d’Andalusia: una nova ronda del “café para todos”

2006-05-24T12:09:00.000+02:00

Aquest matí, després de veure les constants al•lusions que es van fer a l’estatut de la moncloa durant el primer tràmit de l’estatut d’Andalusia a les corts espanyoles, he decidit fer un petit exercici de comparació dels textos que sense ànim de ser exhaustiu si que aporta una certa visió sobre els dos.

Com es pot observar, en les següents línies, les diferències entre els dos textos són pràcticament inexistents, i no es pas d’estranyar, doncs diuen les fonts més ben informades que en el primer borrador de reforma de l’estatut andalús se’ls havia passat l’expressió “corresponde a la Generalitat la competencia (...)”, no val la pena fer més comentaris sobre la tècnica legislativa del “copy and paste”.

------------------------------------------------------------------------------------
1. LA DEFINICIÓ NACIONAL

Projecte de reforma de l’estatut català: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.” (preàmbul)

Projecte de reforma de l’estatut d’Andalusia: “Así, la Constitución Española, en su artículo 2º, reconoce la realidad nacional de Andalucía como una nacionalidad.” (preàmbul)

2. EL SEU ARTICLE PRIMER

Projecte de reforma de l’estatut català: “Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma d'acord amb la Constitució i amb aquest Estatut, que és la seva norma institucional bàsica.” (article 1)

Projecte de reforma de l’estatut d’Andalusia: “Andalucía, como nacionalidad histórica, se constituye en Comunidad Autónoma, conforme al artículo 2 de la Constitución Española.” (article 1)

3. LA GRAN INNOVACIÓ DEL PROJECTE CATALÀ: UN TÍTOL DE DRETS I DEURES

Projecte de reforma de l’estatut català: “Títol I. Drets, deures i principis rectors ” (articles 15-54)

Projecte de reforma de l’estatut d’Andalusia: “Título I Derechos sociales, deberes y políticas públicas” (articles 12-40)

4. LES NOVES COMPETÈNCIES DEL PROJECTE CATALÀ, COM PER EXEMPLE, COMPETÈNCIA PLENA EN MATÈRIA D’IMMIGRACIÓ

Projecte de reforma de l’estatut català: "Correspon a la Generalitat en matèria d'immigració: la competència exclusiva en matèria de primer acolliment de les persones immigrades(...) Correspon a la Generalitat la competència executiva en matèria d'autorització de treball als estrangers la relació laboral dels quals s'acompleixi a Catalunya. (...)" (article 158)

Projecte de reforma de l’estatut d’Andalusia “Corresponde a la Comunidad Autónoma:
a) La competencia exclusiva en las políticas de integración y participación social, económica y cultural de los inmigrantes. b) La competencia ejecutiva en materia de autorizaciones de trabajo de los extranjeros cuya relación laboral se desarrolle en Andalucía (...)” (article 58)

5. EL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA COM A DARRERA INSTÀNCIA

Projecte de reforma de l’estatut català: “El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és l'òrgan jurisdiccional en què culmina l'organització judicial a Catalunya i és competent, en els termes establerts per la llei orgànica corresponent, per a conèixer dels recursos i dels procediments en els diversos ordres jurisdiccionals i per a tutelar els drets reconeguts per aquest Estatut.” (article 95)

Projecte de reforma de l’estatut d’Andalusia: “El Tribunal Superior de Justicia de Andalucía es el órgano jurisdiccional en que culmina la organización judicial en Andalucía y. es competente, en los términos establecidos por la ley orgánica correspondiente, para conocer de los recursos y de los procedimientos en los distintos órdenes jurisdiccionales y para tutelar los derechos reconocidos por el presente Estatuto.” (article 125)

6. EL FINANÇAMENT: EL GRAN CAVALL DE BATALLA

Projecte de reforma de l’estatut català: “Les relacions d'ordre tributari i financer entre l'Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l'apartat tercer de l'article 157 de la Constitució. El finançament de la Generalitat es regeix pels principis d'autonomia financera, coordinació, solidaritat i transparència en les relacions fiscals i financeres entre les administracions públiques, i també pels principis de suficiència de recursos, responsabilitat fiscal, equitat i lleialtat institucional entre les esmentades administracions.” (article 201)

Projecte de reforma de l’estatut d’Andalusia: “Las relaciones de la Comunidad Autónoma con el Estado en materia financiera se regirán por los principios de igualdad, responsabilidad fiscal, transparencia, lealtad institucional y participación en las decisiones que les afecten. Andalucía podrá decidir libremente su vinculación a los diversos modelos de financiación autonómica, sin que de esta capacidad se pueda derivar una merma de sus ingresos.” (article 159)
------------------------------------------------------------------------------------
Així doncs el govern andalús, de la mateixa manera que faran tots els altres excepte Euskadi, ha aprofitat la via oberta per Catalunya per igualar-se a aquesta en drets i deures. Amb una petita diferència: ells no s’han hagut de gastar un duro en fer aquest estatut (que han copiat) ni han hagut de gastar cap tipus d’esforç en defensar-lo (campanyes de boicot incloses).

EN CONCLUSIÓ, L’ESTATUT DE LA MONCLOA NO ENS PORTA AL FUTUR, L’ESTATUT DE LA MONCLOA ENS RETORNA AL 1979 I AL FAMÓS “CAFÉ PARA TODOS”!!!

als partidaris del “Sí” ja els hi comencen a tremolar les cames

2006-05-21T13:08:00.000+02:00

És curiós, tot i que totes les enquestes publicades fins ara pel tot poderós grup de mitjans afins a la sociovergència i les publicades pel govern afirmen que el “Sí” guanyarà per pallissa al “No” el proper 18-J, aquest dissabte la Vanguardia publicava una editorial que denotava tot el contrari. Sota el títol “Miedo al referéndum”, l’editorial del vaixell insígnia de la sociovergència, detallava de forma exhaustiva tots els símptomes de flaquesa de les forces del “Sí”: des de l’intent d’allargar l’horari de la jornada electoral dues hores més, fins el desafortunat lema de campanya del PSC.

Com que l’editorial no responia massa bé a l’ideari polític del diari, sembla que han trigat poc a rectificar i aquest mateix diumenge, un altre editorial del mateix diari, afirma “Creemos en el éxito del referéndum del Estatut, pese a las peripecias políticas de las últimas semanas y los daños políticos y emocionales antes referidos. Creemos que el día 18 de junio la sociedad catalana volverá a demostrar un alto sentido de civismo y responsabilidad.”.

Tot i això, sembla prou clar que el “tripartit del Sí” té seriosos dubtes del resultat del 18-J, ja sigui perquè les enquestes publicades no es corresponen amb la realitat, ja sigui perquè saben que el “Sí” difícilment guanyarà a les quatre demarcacions catalanes. Sinó fora inexplicable el barroer lema de campanya del PSC que, en comptes d’explicar el contingut de l’estatut, es dedica a carregar contra el PP intentant així, tal com denunciava en Saül Gordillo, espanyolitzar la campanya del referèndum.

Per cert, parlant de curiositats i d’enquestes, sembla prou il•lustrativa l’enquesta que el Periodico publicava avui sobre les preferències de les catalanes i els catalans respecte del futur executiu de la Generalitat de Catalunya:

El rotatiu, dirigit per uns dels germans Nadal, aposta també sense embuts com el propietari de la Razón, per la sociovergència en el pròxim govern català.

el PSC-PSOE reconeix que el "Sí" ha de guanyar a les quatre demarcacions perquè s'aprovi l'estatut de la moncloa

2006-05-19T16:18:00.000+02:00

Després de les diverses anàlisis jurídiques sobre l'àmbit territorial del referèndum i la necessitat, o no, de que el “Sí” hagués de guanyar a les quatre demarcacions perquè l'estatut de la moncloa pogués ser aprovat (veure “sobre l'aprovació de l'estatut” (I) i (II) de fent la viu-viu; i “quines majories es requereixen per a l’aprovació de la reforma de l’estatut?” (I) i (II) d’aquest bloc), sembla que el PSC-PSOE ens ha tret de dubtes:

Gràcies a l’Isaac Garcia (que ens ha proporcionat la notícia) hem descobert la interpretació real dels articles 56 i 57 de l’Estatut del 1979, en relació a la Ley Orgánica 2/1980, de 18 de enero, sobre regulación de las distintas modalidades de referéndum, efectuada pel propi PSC-PSOE.

Ja no si valen les excuses, si el 18-J guanya el “NO” a qualsevol de les quatre demarcacions catalanes HAUREM TOMBAT L’ESTATUT DE LA MONCLOA!!!

quines majories es requereixen per a l’aprovació de la reforma de l’estatut? (II)

2006-05-19T13:17:00.000+02:00

Després de veure que fent la viu-viu responia al meu primer anàlisi jurídic de les majories necessàries per aprovar l’estatut he decidit anar a la doctrina jurídica més especialitzada per veure si se’n pot treure l’aigua clara.

El problema en síntesis és el següent: determinar quin és l’àmbit territorial del referèndum, Catalunya o les quatre provincias que la conformen.

Així, un dels manuals de referència sobre el marc estatutari de Catalunya és el “Manual Dret Públic de Catalunya” publicat per l’IEA i Marcial Pons i coordinat pel catedràtic de Dret Constitucional de l’UB Enoch ALBERTÍ, però amb la participació d’altres prestigiosos juristes. L’esmentada obra, que no aporta res de nou al nostre problema jurídic, si que fa una interessant afirmació sobre els límits del Congrés i el Senat en la reforma de l’estatut, afirmant que “si el Parlament inicia una reforma del seu Estatut per àmplia majoria, l’expressió de la voluntat estatal sobre aquesta reforma pot ser positiva o negativa, però en cap cas distorsionadora del procés, perquè seria inadequada a la funció que li correspon.” (esperem que en cas que l’estatut de la moncloa s’aprovi el TC prengui bona nota d’aquesta doctrina).

La segona obra que consulto és “Comentarios sobre el Estatuto de Autonomia de Cataluña”, publicat per l’IEA. En aquesta el catedràtic de l’UAB, i exlletrat del TC, Eduardo ESPIN, dedica un capítol sencer a la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb un epígraf del mateix dedicat al referèndum i amb una especial referència al nostre problema: l’àmbit de la consulta (pàg. 832-833). Tot i que inicialment aquest autor sembla abonar la teoria defensada per fent la viu-viu acaba el capítol amb aquesta conclusió: “la mayoría necesaria para aprobar la reforma del Estatuto catalán ha de referirse al conjunto del electorado de la Comunidad y no al de cada una de las provincias que la integran. Por último, la mayoría requerida es la mayoría simple, esto es, más votos afirmativos que negativos de entre los válidos emitidos, puesto que ni la Constitución ni el Estatuto de Autonomía de Cataluña requieren ningún tipo de mayoría cualificada”.

Per aquells que, com fent la viu-viu, vulguin defensar la tesi contraria els aconsello la lectura de l’article 5.2 de la Ley Orgánica 2/1980, de 18 de enero, sobre regulación de las distintas modalidades de referéndum que diu textualment que “la circunscripción será, en todo caso, la provincia.”, en relació a l’article 152.2 de la CE que parla de censos en plural: “Una vez sancionados y promulgados los respectivos Estatutos, solamente podrán ser modificados mediante los procedimientos en ellos establecidos y con referéndum entre los electores inscritos en los censos correspondientes.”

Com veieu la qüestió no està en absolut tancada i personalment cada cop em decanto més per les tesis de fent la viu-viu. Per cert, descobreixo també que l’estatut de la moncloa no aporta solució al problema de l’àmbit de la consulta del referèndum i es limita a afirmar, en el seu article 223, que “l’aprovació de la reforma requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament, l’aprovació de les Corts Generals per mitjà d’una llei orgànica i, finalment, el referèndum positiu dels electors.”

Ibarra i Guerrra afirmen que estan a favor de l’Estatut de madrid després d’haver-se’l “cepillado"

2006-05-19T10:54:00.000+02:00

El dia en què surt publicat al DOGC l’estatut de madrid i la convocatòria de referèndum del 18-J, llegeixo al Punt diari que “el president de la comissió constitucional, Alfonso Guerra, es va manifestar a favor d’un Estatut de Catalunya en què s’han modificat aquells punts del text inicial que va arribar del Parlament amb els quals en principi va dir no estar d’acord. En declaracions a Telemadrid va destacar que va ser ell la primera persona que durant l’elaboració de l’Estatut va oferir una conferència «sobre tot el que no era constitucional» i diu que això «va tenir un impacte a les meves files i en les altres files». Es van modificar 144 articles, 18 disposicions addicionals, una de transitòria, tres de finals i el preàmbul.”

Sembla clar, doncs, que després de les retallades el sector més caspós del PSOE no té cap problema en demanar el Sí per l’estatut de madrid. En la mateixa línia Ibarra afirma, també en el Punt diari d’avui, que pensa defensar el Sí a l’estatut retallat de madrid per “disciplina de partit” (com si aquest franctirador de la política sabés el que vol dir el concepte “disciplina de partit”)

quines majories es requereixen per a l’aprovació de la reforma de l’estatut?

2006-05-19T01:32:00.000+02:00

Al voltant de la polèmica oberta sobre quines majories es requereixen per a l’aprovació de la reforma de l’estatut he llegit dues teories jurídiques oposades que crec important analitzar des d’una vessant jurídica:

1) La primera d’elles, defensada pels serveis jurídics del Parlament, en síntesis afirma que la proposta d’estatut d’autonomia s’ha de sotmetre al referèndum a través del procediment descrit en els articles 56 i 57 de l’estatut del 1979, d’acord amb l’establert a l’article 10 de la Ley Orgánica 2/1980, de 18 de enero, sobre regulación de las distintas modalidades de referéndum. L’aplicació d’aquesta primera teoria comportaria que es tinguessin en compte el conjunt de vots vàlidament emesos en el conjunt del Principat, sense tenir el compte els resultats parcials de les diferents provincias.

2) La segona de les teories, defensada per fent la viu-viu en el seu bloc, afirma que els articles 56 i 57 de l’estatut del 1979 són jurídicament massa inconcrets. Partint d’aquesta premisa, doncs, fora necessari utilitzar subsidiàriament el procediment de l’article 9 de la Llei orgànica 2/1980 (procediment que fou utilitzat el 1979 quan Catalunya encara no disposava d’estatut propi). Aquesta segona teoria exigiria una majoria de vots afirmatius en el sí de les quatre provincias del Principat tal com exigeix l’article 9.2 de citada llei “El Estatuto se entenderá aprobado cuando obtenga en cada provincia mayoría de votos afirmativos de los válidamente emitidos”

Tot i que m’agradaria poder afirmar el contrari, s’ha de dir que en aquest cas tinc de donar la raó als serveis jurídics del Parlament. El procediment previst a l’article 9 de la Llei 9/1980 exigia el vot afirmatiu en cadascuna de les províncies per un sol motiu: perquè en aquell moment no existien jurídicament les Comunitats Autònomes (CCAA), sinó només la divisió provincial imposada per l’estat espanyol, i per tant abans de la constitució d’una CCAA era necessari l’aprovació del text estatuari per cadascuna de les seves provincias.

Avui, però aquesta interpretació no tindria cap sentit ni jurídic ni polític. Jurídicament perquè Catalunya avui ja té un reconeixement jurídic com a CCAA i l’Estatut del 1979 ja preveu un mecanisme, que inconcret o no, no preveu en cap cas que l’estatut hagi de ser refrendat positivament en el sí de les quatre províncias. Políticament, perquè aquesta interpretació suposaria donar un pes importantíssim a les demarcacions de Girona, Lleida i Tarragona amb un cens electoral notablement inferior al de Barcelona.

Tot i això, seguiré buscant més interpretacions jurídiques per treure’n l’aigua clara...

concentració contra l’estatut de madrid

2006-05-18T20:46:00.000+02:00

La plataforma 'Pel dret de decidir' (la que va mobilitzar 1 milió de persones en la manifestació 'Som una nació' de 18 de febrer a Barcelona) i la plataforma 'Diguem no' organitzen un acte de rebuig contra l'Estatut retallat el dissabte 27 de maig a les 18:00 a Plaça Catalunya.

un nou acte de precampanya del referèndum: en Zapatero a la final de la Champions

2006-05-18T17:56:00.000+02:00

La campanya per millorar la imatge del president Zapatero a Catalunya ha començat. Després d’haver-nos robat l’Estatut del Parlament era necessari reforçar la seva imatge de cares al proper referèndum del 18-J, on ell també s’hi juga bona part de la seva credibilitat. I quina era la millor fórmula, es devien preguntar els responsables del PSOE. Doncs, aprofitar la final de la Champions, amb una audiència de 10.296.000 d’espectadors, i una quota mitja de pantalla del 60.8 % per vendre la seva cara més simpàtica que tants disgustos ens ha causat darrerament. El tancament del cercle, d’aquesta jugada magistral de l’aparell de propaganda del PSOE, fou arraconar en un segon terme als màxims representants del país, el president de la Generalitat i el del Parlament, que tingueren de veure el partit lluny de les primes files ocupades pels monarques espanyols i el president ZP. Com a resposta a aquests lamentables fets Busot ha declarat una vaga de 24 hores, i en Terricabras ha escrit un article.

D'altra banda, en relació als mateixos fets els Àngels Confidencial intueixen una estratègia socialista per voler vestir de blaugrana la campanya del sí, i aprofitar així l'eufòria col·lectiva de la Champions.

el propietari de la Razón també aposta per la sociovergència i el Sí a l'estatut de madrid

2006-05-17T12:21:00.000+02:00

Els poders fàctics d’aquest país ja aposten sense embuts per la sociovergència. El president de Planeta, del Cercle d’Economia, propietari de la Razón i un dels empresaris més poderosos i influents del país afirma en una entrevista al Punt diari que «Només un pacte de CiU i el PSC sembla que pot donar una mica d’estabilitat». En la mateixa entrevista Lara aposta pel Si a l’estatut de madrid assumint el discurs convergent “això no és l’ideal però tirem endavant amb això (referint-se a l’estatut de madrid)”

I conclou l’entrevista amb una interessant afirmació sobre les pressions empresarials perquè ERC sortís del govern afirmant que “alguna cosa de veritat hi ha, perquè hi ha molts empresaris que individualment estan preocupats i que desitgen estabilitat. I és evident que no teníem un govern estable.”

precarietat a la Universitat de Girona

2006-05-17T12:04:00.000+02:00

En prou feines fa un mes sortia publicada una carta al Punt (edició Girona) on un becari de la UdG es feia ressó d'una problemàtica real que viuen centenars de persones en el sí de les universitat públiques catalanes: la precarietat laboral.

En un moment, doncs, en què s'està a punt d'aprovar el primer Conveni col·lectiu del Personal Docent i Investigador de les universitats catalanes crec important retornar sobre les reflexions silenciades d'aquell becari:

"Després de la meva experiència com a estudiant de doctorat a l’àrea de Química Analítica de la Universitat de Girona he comprovat la precarietat laboral que pateixen els becaris i investigadors predoctorals i com alguns professors s’aprofiten d’aquest col·lectiu. Per exemple, als recents llicenciats que comencen el doctorat, mentre encara no se’ls ha concedit una beca, la universitat els contracta com a professors associats a temps parcial. Aquests contractes «escombraria» són, de fet, una manera a través de la qual els professors titulars es treuen part de la feina de sobre i la donen a persones sense cap preparació per a la docència. Una situació que considero d’una manca total d’ètica professional i que mostra el baix interès de la universitat per la qualitat de la docència. A més a més, és lamentable que la UdG ofereixi beques de recerca per a estudiants predoctorals sense cotitzar a la Seguretat Social, amb tots els desavantatges que això implica. Aquestes beques tan precàries contrasten, en canvi, amb l’alt nivell d’exigència als becaris que, entre les tasques investigadores i l’assistència a cursos i conferències, han de realitzar llargues jornades de treball (...)"

Per més informació es pot consultar la web de l'associació UdG.doc o la del pròpia Comitè d'empresa de la UdG.

comença la campanya: en Zapatero a Girona

2006-05-16T19:36:00.000+02:00

En Zapatero, tal com avançaven la majoria de diaris aquest divendres passat, comença la campanya "formal" a favor de l'estatut en terres gironines. L'acte, que té lloc quinze dies abans del que fitxa legalment la LOREG, es farà al Palau de Fires a partir de 2/4 de vuit del vespre. En relació al mateix el sud.org anuncia una concentració a la mateixa hora per denuciar el frau de l'estatut de madrid:

"Divendres, dia 19 de maig, la nostra ciutat rebrà el president del govern de l'Estat espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en un acte de la campanya que fa el PSC/PSOE per vendre als gironins el Sí a l'estatut. Davant la importància cabdal d'aquesta visita i davant del risc de tenir els nostres territoris catalans durant 25 anys més sota la submissió a Espanya, l'esquerra independentista gironina ha convocat una concentració a les 19:00h a l'Estació Jove (al Parc Central, davant la seu d'El Punt) per tal de deixar ben clar que no ens creiem les mentides i la demagògia del president de l'estat espanyol. L'acte del PSC se celebrarà a les 19:30h al palau firal."

la selecció catalana de rugby més aprop del seu reconeixement

2006-05-16T16:17:00.000+02:00

L'1 de juny es coneixerà finalment la sentència del tribunal de París on s'ha fet la vista oral de la reclamació de la Federació Catalana de Rugbi demanant que li siguin restituïts els drets com a soci fundador de la Federació Internacional l'any 1934, que comportarien el seu reconeixement internacional per poder competir oficialment. A la vista oral, que havia quedat ajornada fa 15 dies per culpa de la Federació Espanyola, el president de la Catalana, Xavier Albert Canal, ha defensat des del punt de vista jurídic la seva reclamació, mentre que els representants de la Federació Espanyola i Internacional han tingut una intervenció més política basada en la unitat del territori espanyol. El tribunal de París decidira l'1 de juny si accepta o no la tesi de la Federació Catalana o bé si considera que no té prou capacitat per decidir una qüestió com la que li planteja i envia el cas a un tribunal d'instància superior.

la realitat no es pot amagar

2006-05-16T13:04:00.000+02:00

Si el diumenge passat la Vanguardia publicava unes enquestes infumables sobre la intenció de vot en el referèndum del proper 18-J, unes altres publicades també aquest cap de setmana pel diari català AVUI demostren tot el contrari:

Queda clar, doncs, que la socioconvergència no té gens clar el seu futur passat el 18-J i que utilitzarà tots els mitjans al seu abast per manipular-ne els resultats. Com exemple de les seves males arts es pot veure que va passar amb una enquesta penjada a la web del Periodico segons publica Busot en el seu confidencial.

què es pensen que la gent és imbècil?

2006-05-14T13:10:00.000+02:00

L’enquesta de l’Institut Noxa per la Vanguardia sobre la intenció de vot en el referèndum del 18-J és senzillament insultant per la intel•ligència dels ciutadans d’aquest país.

Les conclusions, ha grans trets destaquen que ni els votants d’ERC votaran en contra de l’estatut de la moncloa. I per postres, sobre els eventuals perjudicats d’una victòria hipotètica del vot en contra s’hi destaca a Carod-Rovira però en cap cas a l'autor material d'aquest desastre: l'Artur Mas, que queda en un segon pla.

Com a contrapunt a la propaganda socioconvergent del grup Godó es pot veure l'enquesta que aquest mateix diumenge publica l'Avui sobre qui surt reforçat de la crisi del govern.

una portada per la història

2006-05-14T12:46:00.000+02:00

L'Avui publica aquest diumenge una portada on es resumeix nitidament el resultat de la darrera crisi de govern promoguda per l'aparell del PSOE...

...el govern ha deixat de ser catalanista i d'esquerres per passar a ser "socialista" i punt. Punt de vista que també queda confirmat per Busot en el seu confidencial.

el final del tripartit per Toni Batllori...

2006-05-12T00:25:00.000+02:00

me'n vaig a Florència

2006-05-06T19:46:00.000+02:00

L'Institut d'Estudis Autonòmics ha publicat la resolució de les beques de promoció de l'estudi i la recerca sobre les autonomies polítiques territorials a l'Estat a l'estranger 2006 amb els següent contingut: "Al senyor Josep M. Aguirre Font, professor de dret administratiu de la Universitat de Girona, per a la realització del treball de recerca sobre “El planejament urbanístic com a instrument d’ordenació i protecció del litoral català: especial referència al nou marc competencial”, a la Universitat de Florència, durant 4 mesos." Pels incrèduls, com jo mateix, es pot consultar la resolució a internet