l'última guerra del president Maragall

Darrerament Maragall té molt temps per escriure, dos articles a la premsa en prou feines quatre dies. El cap de setmana un article al Diari de Girona i avui mateix al Periódico. Si en el primer llançava una crítica directa al famós pacte de la moncloa ZP-Mas del 21 de gener afirmant que els avenços estatutaris no s’havien obtingut “per la via i en la forma que hauria calgut”, avui anava un pas més enllà.

En l’article d’aquest matí el president reconeix que Zapatero, fa un any, conscient de les males expectatives electorals del PSC respecte CiU, ja preveia la substitució de Maragall per Montilla. En l’afirmació s'hi entreveu -de forma implícita- que ja llavors el president espanyol tenia clara la conveniència d’un pacte entre CiU i el PSC-PSOE a tots els nivells, Generalitat inclosa. Per si la idea no havia quedat plou clara Maragall continua l’article amb aquesta afirmació "no ho oblidem (perquè la història es repeteix): González va haver de sacrificar Serra en els últims quatre anys per facilitar el pacte entre el socialisme espanyol i el nacionalisme català”.

Curiosament l’article, pel que he llegit i sentit durant tot el dia, ha passat relativament desapercebut entre els opinadors. Hi pot haver ajudat el format poc digne de l’article del president, doncs no només estava encapçalat per un títol absolutament abstracte “Clos a Indústria i la relació Catalunya-Espanya”, sinó que també es trobava partit entre dues pàgines del diari, on s’analitzava la successió al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona.

Sembla que el President Maragall no té cap intenció de sortir de Palau per la porta petita i sense fer soroll, sinó tot el contrari. Això va camí de convertir-se en un serial per fascicles –tan típics de començaments de setembre-. Sobretot si a aquests articles li sumem les darreres intervencions del President en el sentit absolutament contrari del candidat Montilla: demanant un grup propi del PSC al Congrés, o muntant la diada més reivindicativa dels darrers anys.

No m’estranyaria que el president es reservés la traca final per la campanya, donant-se de baixa com a militant del PSC o demanant directament el vot per Esquerra –ell que afirma en la intimitat ser independentista- . Doncs si alguna cosa ens ha deixat clara és que no pensa quedar-se de braços creuats veient com el fan fora de Palau i es carreguen el projecte del Tinell amb un pacte sociovergent. La guerra ha començat, i ell hi té molt poc a perdre.